És segur que un dels personatges més intel·ligents i interessants que he pogut conèixer a la meva vida és Eugen Garfield. Fou a València cap allà l'any 1974, quan jo era becari, que el vaig veure per primera vegada. Garfield havia vengut al Centre de Documentació Científica de la Universitat amb la intenció de vendre el principal producte que elaborava la seva empresa que era l'ISI (Institut for Scientific Information), que tenia la seva seu a Filadèlfia. Garfield, tanmateix, semblava de tot menys un venedor. Vestia amb uns calçons amples i multicolors i una «guaiabera» que volia ser una representació exagerada de la selva tropical. No menys estrafolària era la secretària que l'acompanyava. Quan els vérem entrar, jo i els meus companys quedàrem desconcertats i ens costà molt creure que aquell home havia creat una eina que faria canviar el món de la comunicació científica, de la sociologia i la història de la ciència, i de l'avaluació dels treballs científics. Aquesta eina o producte que ens venia a vendre era el famós Science Citation Index, aleshores absolutament desconegut a Espanya. Duc 30 anys explicant en què consisteix realment el Science Citation Index i si he de dir la veritat el resultat de les meves explicacions no és per tirar coets, ni molt menys. Els dies en què m'envaeix la malenconia pens que mai no ho he sabut explicar bé. Però no perd l'esperança, i per ventura serà avui, Dijous Sant, el dia que amb les poques paraules que tenc a la meva disposició em doni a entendre.
Als que no estiguin familiaritzats amb la literatura científica, em permetin que els recordi que la forma més freqüent de comunicar-se els científics és l'article de revista, que substancialment està compost per un títol, un cos -on el científic exposa les seves trobades- i finalment unes referències bibliogràfiques on el científic ressenya quins articles anteriors ha llegit i li han estat d'utilitat per al seu treball.
La idea de Garfield tenia com a propòsit inicial facilitar i millorar la cerca -i la trobada- de literatura científica sobre un tema determinat. Abans de la seva proposta, el que feien els documentalistes era veure quines paraules hi havia al títol d'un article i indexar aquest article segons els temes relacionats semànticament amb aquestes paraules. Així el podien recuperar quan era necessari. Però si qualcú no havia tengut encert en el títol -com aquell que a un estudi microbiològic sobre el gonococ li posà Els perills de l'amor- el seu article era indexat en el caseller d'«amor»''' o de ''perill'' i perdut per sempre.
Dit això convé, si volem aprofitar el poc espai que ens queda, dir ja quina fou la idea genial de Garfield. El de Filadèlfia pensà que si en les referències bibliogràfiques d'un treball B hi figura un treball A, es pot afirmar que entre A i B existeix una relació o un vincle. Es tractaria, idò, d'aprofitar aquesta relació i més encara poder saber quins altres treballs, a més del B, citen el treball A. No, no m'he perdut, però pens que amb un exemple quedarà més clar. Imaginau que volen trobar bibliografia sobre filosofia de l'evolucionisme. Una de les coses que podem fer és cercar a una base de dades i posar-hi «evolucionisme». Una altra tàctica seria poder conèixer tots els articles publicats en els darrers cinc anys, per posar un exemple, que en la seva bibliografia ressenyen l'obra que Charles Darwin va publicar el 1859 amb el títoL'origen de les espècies. Però aquest camí no és fàcil. Com localitzar els milers i milers d'articles que en els darrer cinc anys han citat Charles Darwin? Per aconseguir-ho, Garfield es va subscriure a les quatre o cinc mil revistes científiques més importants i va construir una base de dades de varis milions de referències bibliogràfiques ordenada per treballs citats als quals seguien els treballs citadors. La idea no era molt complicada, però la realització era molt i molt costosa: necessitava pagar les revistes a què estava subscrit, les secretàries que buidaven les referències bibliogràfiques de cadascun dels articles, els informàtics que posaven ordre a la base de dades etc., etc. La construcció de la base de dades de Garfield fou molt penosa, però, quan la tengué acabada, va ser conscient que posseïa un autèntic tresor. No solament tenia un mitjà magnífic per trobar bibliografia sobre un tema, sinó que pogué saber quantes cites acaramullava aquest o aquell altre autor, va poder saber en quina llengua es publicaven els treballs més citats o quantes cites acumulava aquesta o aquella altra revista. Pogué saber, igualment, quins són els països que més treballs de qualitat publiquen i quines universitats o institucions són les més productives. Si ens haguéssim avançat a Garfield ens hauríem fet, amics, milionaris. Podríem anar, us ho assegur, amb «guaiabera» i secretària.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.