Dimarts passat vaig tenir ocasió d'escoltar una magnífica conferència sobre les possibilitats de fabricar una vacuna contra una malaltia viriàsica de transmissió sexual que es diu papil·loma. El tema és molt important perquè el papil·loma és una infecció que sol desaparèixer per si mateixa al cap d'un cert temps, però que si no desapareix pot induir a determinats canvis en les cèl·lules de l'epiteli i donar origen al càncer de cèrvix, que és el segon càncer més freqüent en la població femenina. La conferència es va donar a la Reial Acadèmia de Medicina i el conferenciant era el doctor Xavier Cortés que, tant en la conferència com en les contestacions de les preguntes que li feren, va demostrar pertànyer al que els anglesos han denominat «Research Front», és a dir, al selecte grup de persones més capdavanteres en la recerca sobre un determinat tema. Si pertanys a aquest «Research Front» gaudeixes d'una informació privilegiada i coneixes moltes coses que encara estan en fase de provatura o en fase de prepublicació. Els que assistírem a aquesta conferència ens vàrem poder aprofitar així de la tasca enorme que al doctor Xavier Cortés li deu suposar estar científicament tan al dia com està.
Fou durant el torn de preguntes que no vaig poder estar de recordar els meus anys de joventut -coneixeu algun remei contra aquesta espècie de malaltia?- i més concretament un moviment cristià que va néixer a Mallorca i que es deia «Cursillos de Cristiandad». No vaig tenir mai l'oportunitat d'anar a «cursillos» i no sé exactament quina fou la raó. Tal vegada perquè era massa jove o perquè era excessivament beat, que una cosa és com un es veu i l'altra com el veuen els altres. El fet que no hi anàs no m'impedí, tanmateix, tenir contacte amb alguns cursillistes, conèixer la seva ideologia i les seves pràctiques. He esmentat abans lo de la beateria perquè el moviment va néixer com una opció viril contra la imatge de tieta fradina i estantissa que donaven les pràctiques religioses d'aquells temps de principis dels seixanta. La revolució que suposà els «cursillos» i la seva mentalitat obligà a canviar no solament el comportament i l'actitud dels qui hi anaven, sinó també el vocabulari. Així Déu deixa de ser Déu i sempre era anomenat «l'Amo», la Puríssima era la «Madona» i confessar-se era «pegar-se una afaitada», i trobar-se en gràcia de Déu era «estar de colores». De colores es va convertir també en l'himne gairebé oficial d'aquell moviment cristià. Hi havia un altra paraula molt emprada que es deia «ultreya», que significava reunió general. Els cursillites l'havien agafada de la salutació que es feien quan es trobaven el peregrins de Santiago. Hi havia en els «Cursillos de Cristiandad» una pràctica una mica dramàtica, que era una confessió general i pública que es realitzava a les esmentades ultreyes o a l'acabament dels cursets iniciàtics. Segons vaig poder saber, en aquesta confessió pública es repassaven els deu manaments i, lògicament, el punt més esperat era quan s'arribava al sisè. Era llavors quan ningú volia quedar enrere i s'exagerava tant pel que feia a la quantitat com a la qualitat de la seva activitat. La majoria semblaven autèntics «tarzans».
No vaig poder estar, ja dic, de pensar en aquelles confessions públiques que em contaren quan el doctor Cortés, contestant a una pregunta sobre altres mètodes preventius i amb la consciència clara que la malaltia no es pot entendre com un simple fet biològic, sinó que també s'han de contemplar els seus aspectes socials, econòmics i culturals, va citar els estudis que una col·lega seva, Laura Koutsky de la Universitat de Washington, havia fet sobre els costums sexuals dels estudiants de la Universitat. Koutsky havia fet una enquesta a un gran nombre d'estudiants apuntant nom i llinatge de l'entrevistat. Després va fer l'enquesta així com manen les regles, és a dir, garantitzant l'anonimat de l'entrevistat. Koutsky va poder observar que els resultats eren molts distints. La conclusió era que quan es feien confessions no anònimes, és a dir, públiques la majoria d'homes i dones mentien sobre els seus comportaments sexuals. Eren el 70% d'homes els que declaraven falsament i el 54% de dones. Hi havia, però, una diferència substancial i és que els homes quan es confessaven amb noms i llinatges exageraven la seva activitat sexual real dins i fora de la parella, i les dones, per contra, la disminuïen. Per lo que sembla ni ells són tan verros com diuen, ni elles tan mosquetes mortes.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.