Nou Estatut català

L'aprovació del nou Estatut de Catalunya constitueix una notable passa endavant en el reconeixement de la personaltiat nacional del Principat i també obre un nou camí d'entesa entre una Generalitat cada cop més segura de la seva capacitat d'autogovern i un Madrid progressista encarnat pel partit de Zapatero. El nou Estatut, al qual encara li manca el debat al Senat i l'aprovació en referèndum, neix des de la disconformitat d'Esquerra Republicana de Catalunya, que es manté fidel al catalanisme més exigent i considera «insuficient» el text aprovat a Madrid. És lògic que ERC adapti aquesta postura, que és possible que acabi matisant a mesura que s'arribi al debat del Senat i al referèndum. Allò que no és tan lògic és la postura de Rajoy, radicalment enfrontada a la reforma i que aporta a aquest partit conservador un nou bany de reaccionarisme que és possible que pagui molt car a les pròximes convocatòries electorals. Com pot aspirar el PP a recuperar el Govern central en el futur si s'ha enfrontat radicalment amb l'autogovern més ric, poblat i amb més capacitat de pacte de tot l'Estat espanyol? Aquesta és la gran jugada que ha fet Zapatero a Rajoy: l'ha aïllat i a més ha nucleat al voltant del Govern socialista progressistes, nacionalistes i centristes que comprenen que el futur comú passa per un nou marc estatutari basat en el respecte, la tolerància i el rebuig dels imposicionismes i la prepotència centralista, que tant de mal ha fet a la convivència al llarg de la història. S'obre una nova etapa d'esperança per a Catalunya. Per contra, a les Balears, governades pel partit de Rajoy, queda molt de camí per recórrer.