Va haver-hi un temps en què tothom tenia ben assumit com una cosa ben natural el fet de l'esclavitud. El moviment federal americà, amb n'Abraham Lincoln al capdavant, que va començar a qüestionar-la als Estats Units d'Amèrica, només en va aconseguir l'aboliment després de la Guerra Civil americana, a mitjan segle XIX. Aquell aboliment, tanmateix, de tot d'una només va ser damunt els papers. A l'hora dels fets, les coses no havien mudat gaire. Els negres feien nosa pertot allà on anaven. La justícia dels blancs tenia dues mesures ben diferents: el càstig no era segons la feta, sinó segons la blancor o la negror de la pell de l'autor de la feta.
Per això va venir, un segle més envant, la lluita per la igualtat dels Drets Civils dels negres americans, que encapçalaren els líders Martin Luther King i Malcolm X. De tot d'una, per a la majoria de la societat americana, aquella lluita era cosa de quatre eixelebrats que tenien poques feines i que no cercaven altra cosa més que ronya per gratar. Fins i tot hi havia ben molts de negres que trobaven que no treia cap enlloc tocar les coses d'així com les havien vistes sempre. Era ben normal: el sistema educatiu americà no els havia ensenyat res de res de llurs arrels. Ells no sabien per què eren a Amèrica, qui els hi havia duits ni per què. Quan en Malcolm X feia segons quines reflexions als negres, com per exemple que «la raça negra és més antiga que la nació americana», ells no ho creien. Allò no els passava per les orelles. No us penseu: no cal anar tan lluny ni tan temps enrere: provau de dir avui a qualsevol que el Regne de Mallorca o la Corona d'Aragó són més antics que l'estat espanyol i reparareu com n'hi haurà ben molts que ni tan sols us creuran.
Bé, quan les dones (una minoria de dones) començaren a lluitar perquè la dona pogués votar, n'hi va haver molts que trobaren que, amb aquella animalada, arribaria la fi del món. Molts d'homes -i també dones!- trobaven que la dona no tenia prou capet per votar.
Ja més modernament, hem vist com no existia el dret a la separació: si una dona havia d'aguantar un home que no anava de feina, que s'entregava a una mala hora de la nit a casa seva gat com una sopa, aquella dona l'havia d'aguantar. No s'hagués casada, deien. Maldament el seu home de tant en tant li entaferràs qualque bufetada i tot.
Sortosament, tot això s'ha superat: els negres comencen a ser com els blancs. Les dones poden votar. I els homes i les dones es poden separar si tanmateix no s'entenen. I no passa res.
Ara bé: aquests exemples que acab de posar, encara no s'esdevenen en el dret nacional dels pobles a l'autodeterminació. Almanco no pertot arreu. Txèquia i Eslovàquia sí que se separaren amistosament. I Noruega i Dinamarca. I Dinamarca i Islàndia. I Estònia, Letònia, Lituània de Rússia. Però segons a on, per exemple el Tibet, Còrsega, Euskadi o Catalunya, en sorgir la voluntat de constituir-se (o reconstituir-se) en estats lliures, les potències dominants a l'acte ja arreveixinen el pèl, remenen la coa, mostren les ungles i tot són crits al cel, llamps, pestes, titulosoctavos i renou de sabres. Però bé: qui ens diu que dins cent anys (o per ventura més aviat i tot) tanta d'histèria i tantes d'amenaces davant la voluntat d'un poble de ser ell mateix, no arribin a ser cosa tan ridícula i tan superada com les mufades i els bramuls que feien els racistes blancs per aturar l'emancipació dels negres o els masclistes per aturar el dret de la dona a votar i a no ser retinguda a l'estaqueta pels dallons de l'home maldament no s'hi entengués?
La Història evoluciona maldament de vegades no ho sembli.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.