De conhorts

La mort de Slobodan Milosevic està sent emprada pels seus sequaços per augmentar els cabals d'odi i mantenir així allunyada qualsevol possibilitat de reconciliació. El seu partit s'alimenta d'aquest odi. Mentre, països com Croàcia o, sobretot, Eslovènia, trobaren la pau i la via de progrés subsegüent en la creació d'un estat propi. Lentament, van deixant enrere el malson de la neteja ètnica com a motor de la unitat nacional que preconitzava Milosevic. És remarcable que, encara ara, cada una de les comunitats de l'antiga Iugoslàvia que organitzaren particulars «neteges ètniques», però especialment els serbis, es mantenguin en la negació obcecada dels fets. Aquesta negació ha estat el lema de nombroses manifestacions multitudinàries, durant els darrers anys. Si no fos tan sinistre, seria pueril. El precedent més esgarrifós de la negació dels fets com a arma política és el dels sectors de la societat alemanya que qualificaren de propaganda la divulgació dels diferents capítols de l'holocaust. Els neo-nazis encara persisteixen en aquesta actitud. Aquests dies hem sentit significats representants del partit de Milosevic parlant obertament d'assassinat i reclamant honors per a la figura d'aquest gran criminal de guerra. Quan veus quin tipus de gent, a Belgrad, fa un ús tan carronyaire dels fets, dels conceptes de veritat i mentida; i mires després un entorn més proper, veus que, al capdavall, sigui d'on sigui aquesta gent, porta tota ella la mateixa marca de fàbrica. I per ventura t'estranya que una part de la militància no opti per fer política des d'uns principis incompatibles amb estratègies que inclouen la mentida, la calúmnia, la insídia, la maledicència o el terror social com a procediments habituals. Si l'estranyesa persisteix en el teu ànim fins al neguit, la podràs diluir en algunes reflexions històriques brutalment disposades ad hoc, també en algunes lectures exemplars de llibres que ens conten com una persona normal esdevé un feixista. No serà gaire conhort, ja ho saps, però almenys així sabràs on i com encaixen les coses. Aquest coneixement no et produirà cap sentiment d'exultació pel fet de pertànyer a l'espècie. I aleshores potser només et quedi una breu sensació d'alleujament -transitori, insistim-hi- si penses que, de tot quant viu en el planeta, el gènere humà és l'únic capaç de cometre les majors atrocitats amb coneixement de causa, encara que els seus pitjors exemplars s'obstinin a negar-ne els efectes. En qualsevol cas, no oblidis mai que els tens molt prop, i que, vagis on vagis, ells, com les mosques, ja hi eren abans.