Una història truculenta

Evidentment, no tenim ara com ara cap més necessitat en l'educació ni en la sanitat, ni en la justícia ni en l'habitatge, que aquest negoci truculent, i sí tot el temps perquè els nostres governants el considerin. La situació de partida -amarada a base d'anys i anys d'abocar diners públics en el futbol professional- permet contemplar amb normalitat i estudiar amb tot esment una situació que en condicions raonables hagués suposat un terme mitjà entre el ridícul i la il·legalitat. I per si no n'hi hagués prou amb la ingent -i en gran part desconeguda- quantitat de diners públics que dediquem any rere any al futbol, ni amb el regal de l'estadi que vam fer al club de futbol que servirà d'excusa per al negoci, ni amb tots els escàndols (alguns arribats als tribunals, però tant se val) mai del tot aclarits que afecten el futbol professional, des dels directius de la Federació estatal fins bona part dels presidents de la primera divisió (primera en despeses absurdes, per descomptat), i per si no n'hi hagués prou amb la publicitat contínua i gratuïta que n'hem de fer dia rere dia des de totes les televisions públiques, perquè és essencial que ens mantinguem informats fins al més mínim detall (amb els diners de tots) de les lesions periòdiques dels futbolistes i de les trifulgues entre els directius, a més de veure-hi repetides cinquanta vegades les imatges de cada jornada, per si no n'hi hagués prou, de tot plegat, ara haurem de cedir uns terrenys públics -i segurament pagarem algun concepte més- perquè les gents del futbol puguin continuar fent negoci. No és cap problema que la nostra illa -i Ciutat- estigui saturada urbanísticament i automobilísticament (això darrer ho arreglarem fent un nou pàrquing per una ínfima porció dels milers de cotxes que es matriculen cada setmana), ni la munió de fronts problemàtics que això fa créixer -per distreure un poc el personal hi posarem plaques solars, i contenidors de paper-, no, no n'hi ha prou, o justament per això construirem les nostres dèries en terrenys públics, que sempre tindran un preu més graciós que els pocs privats que queden per ocupar.

M'he passat i repassat la constitució i no diu res de l'obligació de l'estat, en cap dels seus nivells, de regalar el patrimoni públic als clubs de futbol, ni de bridge, ni de res, ni de regar l'esport professional amb els impostos de tothom. I això del disseny original i atrevit, val més que ho deixem córrer. A més d'opinable, si els dissenyadors comencen a pensar idees originals i atrevides per espais públics com ara el cementiri, o la Seu, o els (pocs) espais naturals que tenim, la diversió (i la indigestió mental) són garantides.

I per si no n'hi hagués prou, de disbarats, afegim-hi algunes preguntes: I què en farem, dels beneficis? Dels beneficis que suposaran totes i cada una de les fases de la construcció val més no parlar-ne: de fet, ningú no en parlarà mai. Els beneficis finals -si n'hi ha, que és dubtós: és més probable que l'aventura ens acabi costant més del previst- se'ls aniran repartint els intermediaris que negociïn els nous fitxatges, i els que hi viatgin a càrrec, i alguns anuncis publicitaris, repartits a dit -com totes les fases del negoci-, per fer sentiment de país. I els qui no els agrada el futbol, o són d'un altre equip (ambdues posicions mentalment sanes i legals, encara), què faran, a part de pagar? Amb la meva part dels beneficis de tota aquesta truculenta història, que facin una petita aportació a qualsevol ong, o que conservin qualsevol espècie en perill d'extinció, millor si és de les feres. Demagògia? Sí, del tot, però sempre més acceptable que la demagògia de cantar que el futbol és una religió per, a continuació, fer-se amb el negoci de les aportacions obligades i de les almoines voluntàries.