El creixement econòmic que s'ha registrat a Balears en els darrers cinquanta anys, produït gràcies al desenvolupament de l'activitat turística, ha transformat completament les bases econòmiques i socials de les illes. Fa tan sols mig segle, l'arxipèlag era una regió amb una estructura productiva agrària i industrial, on el pes d'aquests dos sectors representava més o menys a parts iguals el 70% del conjunt de l'activitat econòmica, i la resta es generava en un 25% en els serveis i només en un 5% en la construcció. Ara, Balears constitueix una comunitat autònoma amb un dels majors desenvolupaments econòmics d'Espanya, se situa per damunt de la mitjana europea en termes de renda per càpita i acull un important nombre d'immigrants, no tan sols de països menys desenvolupats, sinó també ciutadans europeus que troben a les illes un entorn i una qualitat de vida molt atractius, tant per viure-hi com per desenvolupar-hi els seus quefers empresarials i professionals. Aquest procés de creixement intens i de generació de riquesa ha originat també disfuncions i canvis estructurals en el sistema econòmic insular, bàsicament associats a les característiques peculiars de l'activitat turística, centrada als mesos d'estiu. Així, es poden subratllar com a factors més significatius -pels processos encadenats que se'n deriven- la degradació del medi natural, una pressió urbanística que comporta la parcel·lació excessiva de sòl i el deteriorament paisatgístic i la saturació de les infraestructures de transport terrestre, aeri i marítim. Trobar fórmules que combinin de manera equilibrada les mesures per a corregir i reduir aquests impactes negatius, amb un desenvolupament econòmic sostenible que asseguri riquesa i ocupació, és la fita a la qual és imprescindible que s'adrecin els esforços d'institucions públiques i privades i dels agents econòmics i socials.
En aquest respecte, cal indicar que és general la creença que els models de creixement econòmic del nou mil·lenni han d'incorporar mecanismes que n'assoleixin la sostenibilitat a mitjan i llarg termini. Aquest canvi de model, si més no a nivell teòric, s'imposa de manera creixent a partir de la Declaració de Rio, adoptada per la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament de 1992. La Unió Europea i el Consell Europeu de Gotemburg de juny de 2001 han incorporat el principi del desenvolupament sostenible en l'article 2 del Tractat de la Unió, com a eix inspirador de les seves polítiques econòmiques i socials. Per a la Unió Europea, el nou model de creixement sostenible fa un esment especial a la política social com a element bàsic per aconseguir un dels objectius estratègics establerts per la Unió: convertir-se en una economia basada en el coneixement, capaç d'avançar amb més i millors llocs de feina i amb major cohesió social. Aquest plantejament es reafirmà a la Cimera de Barcelona, on s'apostà decididament per la incentivació del capital humà com un dels principals objectius d'Europa si aquesta, el 2010, vol esdevenir l'economia més competitiva i dinàmica del món. En tal sentit, la Cimera de Barcelona instà a adoptar el juny de 2002 el VI Programa Marc d'Investigació, i ha fixat com a horitzons prioritaris augmentar la despesa en R+D al 3% del PIB el 2010, que el sector privat en financi les dues terceres parts del total i millorar la innovació dins l'espai europeu. També s'ha fet èmfasi en la solvència del programa de treball relatiu a l'educació i la formació, que infereix com a finalitat substancial convertir els sistemes educatius europeus en un referent de qualitat mundial.
És a dir, el model social europeu es sustenta en bona part en una clara orientació per l'economia del coneixement. A Balears, atenent les característiques explicitades més amunt, l'estructura econòmica s'ha dotat d'un engranatge poc adequat per activar tasques d'innovació que exigeixen una formació contínua dels treballadors, fonamentada en l'estabilitat de l'activitat empresarial. A la vegada, sense recerca i innovació l'economia s'allunya de la nova frontera de prosperitat que albiren les economies postindustrials, generades en les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i que configuren, fins i tot -tal i com ha exposat en diferents aportacions el sociòleg Manuel Castells- comportaments urbans precisos. En aquest respecte, a Balears hi ha dos indicadors preocupants. En l'àmbit educatiu, és la comunitat autònoma de tot l'Estat que registra el percentatge més baix en el nombre d'alumnes matriculats a batxillerat, formació professional i ensenyament universitari. I, a l'esfera de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (NTIC), l'arxipèlag es situa 1,1 punts per sota de la mitjana de l'Estat quant al percentatge d'ocupació en el sector de les NTIC (1,8% a les Balears i 2,9% a l'Estat); alhora que presenta una taxa menor de creixement de l'ocupació en les NTIC al llarg del període 1995-2001 (64,2% a les Balears i 66,5% a l'Estat). Finalment, Balears és la comunitat autònoma en què les empreses aporten la menor despesa en R+D.
Emperò, és evident que existeix una consciència generalitzada sobre la necessitat de no perdre el tren de les noves tecnologies. Bona prova d'això és la participació illenca en el programa Regional Innovation and Technology Transfer Strategies, i la posada en marxa del sistema de ciència/tecnologia/empresa, fonamentat en el I Pla de Recerca i Desenvolupament Tecnològic (2001-2004) i el I Pla d'Innovació de les Illes Balears, impulsats per la Conselleria d'Innovació i Energia de l'anterior govern del Pacte de Progrés, i que caldria que fossin assumits i esperonats pel nou executiu. En definitiva, la gestió del coneixement, aquesta riquesa única, transferible i peremptòria de la qual parla sempre el gran filòsof Emilio Lledó, significa donar una nova visió als problemes que es troben vigents a la societat balear i enllaçar plenament amb els postulats convergents europeus. I, al mateix temps, representa un ingredient fonamental per a repensar una nova forma de créixer, més respectuosa amb un entorn que no sols és local i regional, sinó que, cada cop més, és planetari.
Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica, UIB
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.