Davant l'horitzó de la pobresa

Entre 1.200 i 1.300 persones han mort en l'intent de guanyar les ribes canàries en el darrer mig any, segons que informa la mitja lluna roja de Mauritània. Es tracta, podem creure, d'una petita part del que probablement ha estat la mortandat anònima d'africans que persegueixen el somni europeu. La sort d'aquestes persones no és envejable ni quan la seva aventura té un final feliç, si en podem dir així de perdre's en els corrents dels sense papers i obtenir una feina en precari. El que han hagut de passar aquestes persones per arribar a un final que en diríem feliç, és un dels calvaris més dolorosos de tots quants es pugen en el món actual. Desarrelament, por, fam, set, fatiga, clandestinitat i tots els riscs imaginables són alguns dels seus companys de viatge. Àfrica comença a ploure damunt d'Europa, l'horitzó anuncia uns ruixats i unes trombes d'Antic Testament. La vella Europa, amb un nucli econòmic que haurà d'incorporar milions de ciutadans dels països de l'Est, no sap fer res més que dictar regles restrictives i aixecar barreres. Però, en les grans tempestes, l'aigua travessa murs i es fica per retxilleres que crèiem inexistents. És una altra d'aquestes situacions que s'expliquen amb la imatge d'un grup de persones ballant un vals en la caldera del volcà a punt d'esclatar. El món modern no està preparat per fer front als grans reptes del futur immediat. No sabem què hem de fer, no ja per contribuir a esbossar solucions per als pobles desfavorits (en gran part per mor de l'expoli a què hem sotmès els seus països), sinó per protegir els nostres privilegis. Tal com estan les coses, d'aquí a pocs anys probablement veurem clar que no podrem preservar el progrés en unes zones del planeta mentre que unes altres són torturades per la misèria i la desesperança. On són els estudis, els grans projectes per començar a invertir l'actual tendència migratòria..., servidor he de confessar que no ho sé, per més que tots estiguem informats de plans parcials a càrrec d'alguns governs i d'algunes oenagés. Però en qualsevol cas no serà implantant el nostre model arreu del món com podrem col·laborar a detenir l'empitjorament de les coses. Els nostres valors -aquesta adoració impetuosa al déu dels Beneficis- han de ser revisats i porgats si en pretenem la utilitat contra la pobresa. No tot el planeta podrà optar al luxe desenfrenat d'algunes clapes de les societats riques. Haurem de parlar algun dia de les formes de vida dignes en la senzillesa, raonables i dissenyades segons patrons més humans. Però no ens il·lusionem massa amb aquesta possibilitat llunyana: les coses tendeixen al desastre i el paisatge no ens ofereix cap dada que ho desmenteixi.