Q ue quedi ben clar que no som racista. I per tant censur qualsevol manifestació d'aquesta índole que es pugui produir, a un camp de futbol, a una pista de patinatge o a un pas zebra. (Ah! I no m'apliqueu allò d'excusatio non petita, acusatio ...). No van per aquí les coses. De totes maneres, els fets i l'actitud de Samuel Etoo dissabte passat a Saragossa seran una mica el pretext del comentari d'avui. Per on començar? No ho sé. Tal vegada ho podria fer recordant aquell spot publicitari de fa molts d'anys, quan només hi havia una TV, que deia amb veu de locució futbolística «Es don Pancracio Sabino, un señor la mar de fino, correcto y bien educado, como siempre está mandado, pero el domingo en la grada es un tigre de bengala...» Era una invitació a comportar-se esportivament als camps de futbol... El recorden... eren uns ninots, els protagonistes, pare i fill, i el fill acabava dient «qué bochorno papi». Si a mi em demanaven si un camp de futbol és el reflex de la societat on vivim, crec que respondria que no. Entre el futbol i el sexe hi ha certes analogies: no tenen mesura, ni estat, ni condició en la consecució de la finalitat última que és el plaer, l'orgasme. L'orgasme de la victòria o l'altre. I com en el sexe -entès, ben entès, com la recerca lliure entre una, dues o més persones, voluntàriament acceptada, del plaer corporal- tot s'hi val. I qui a l'oficina pot ser un metòdic (posau-li el gènere que volgueu, altra em mancaria que em tractàssiu de masclista) ordenat i submís nyeu-nyeu davall la vànova cotonada pot ser un almogàver aprenent a sanguinari -i ja em perdonareu l'hipèrbole, però crec que m'he donat a entendre-. Bé, no sé tampoc si m'heu entès quan he relacionat futbol i sexe.
De totes maneres, per assolir l'orgasme de la victòria, el futbol, com el sexe, ja em pedonareu la insistència, té tota una sèrie d'estratègies, algunes d'acceptades i, d'altres, considerades poc recomanables o degenerades. Però on és la frontera? On és el terme mig? És el públic l'únic responsable? El públic és un tot o són parts diferenciables? Fer la monea és l'únic gest sancionable de les múltiples actituds que es donen a un camp de futbol? Si es fa la monea, vol dir que som racistes de la mateixa manera que si es diu subnormal o maricó a l'arbirtre som poc tolerants? Diré, que a mi, hi ha més actituds i crits, que no són fer només la monea, que em molesten com a persona. Però ja hi arribarem. Ho he dit abans, en la recerca de l'orgasme de la victòria, sembla que hi val tot. No tant jugar bé, com posar nerviós el contrari, no tant animar els teus jugadors com desanimar -i insultar- els adversaris. I això no només passa durant els 90 minuts de joc. És estètic o fins i tot ètic «escalfar un partit» des dels despatxos durant la setmana? El límits de posar pressió al contrari on tenen l'ètica i l'estètica? I això passa també als terrenys de joc en múltiples facetes: per exemple, l'actitud dels al·lots que recullen les pilotes quan guanya o perd l'equip de casa. (Cúper, ho contaven els diaris, renyà un al·lot d'aquests perquè tornà una pilota massa aviat en un partit on el Mallorca guanyava). O l'actitud dels foranis vers els recull- pilotes quan guanyen o quan perden. També, com han canviat les cortesies quan un equip tira la pilota a fora quan han d'atendre un jugador lesionat. On la tornen al rival, ho heu observat mai? I més encara, la polissonada dels jugadors no ja per provocar una acció que et pot afavorir directament a tu, com pot ser un penal, sinó per provocar un mal al contrari, una targeta groga, per exemple. En els despatxos presidencials i en els terrenys de joc es donen moltes actituds que no tenen tant com a objectiu afavorir el teu equip com emprenyar, amb més o menys gratuïtat, de la manera que sigui el contrari. És cert que algunes d'aquestes accions estan penalitzades pel reglament, per exemple, quan un davanter es tira a la piscina descaradament, i d'altres no. No vull justificar els crits racistes, però voldria deixar ben clar que no són els únics crits reprovables que es donen a un camp de futbol. I que consti que la tolerància aparent que tenen alguns crits reprovables, no justifica l'aparició d'altres igualment o més reprovables. El dia del Getafe el públic, un segment que quedi clar, va cantar allò de «cada semana nos pita un subnormal» i ningú no va aixecar la veu contra aquest crit. O quantes vegades s'ha corejat allò de «xxxx sal del armario, sal del armario...» i ningú no s'ha atrevit a afirmar que som poc tolerants amb els homosexuals. També cada vegada que ve el Barça a Mallorca he de sentir i patir allò de «Puta Barça y Puta Cataluña», cosa que no passa mai si ve quan ve el Cadis o el Sarragossa. Malauradament, en el futbol, el límits de l'ètica i l'estètica no són gaire precisos i això genera confusions i que, alguns energúmens, se'ls en vagi la veu. També és cert que no tots els que van al futbol combreguen amb aquestes actituds i jo, precisament el dia del Barça, vaig observar que la massa silenciosa recriminava certes vocalitzacions ni ètiques ni estètiques d'un segment de públic.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.