... i pagar el beure

He de confessar haver tinguts moments de feblesa en els quals havia arribat a pensar i creure que, efectivament, els crits d'alarma de la indústria discogràfica i, en general, la de continguts digitals, estaven justificats. Que la seva suposada defensa -certament encesa- dels drets dels autors eren realment el que semblaven, és a dir una advertència clara que ens quedaríem sense els resultats de la seva obra creativa, si les autoritats no feien alguna cosa per aturar de cop en sec la utilització d'Internet i de les tecnologies digitals per evitar el desastre que significa que el públic accedeixi als fruits d'aquesta obra creativa sense pagar per ella. També els he de confessar que aquests moments de feblesa eren pocs i ben controlats, però de cada dia que passa vaig assolint la certesa més absoluta sobre la falsedat d'aquestes advertències. Tinc per segur que no estan maldant per defensar els autors, sinó que la seva lluita està centrada a salvar una forma de negoci que les tecnologies han convertit en obsoleta, de tal manera que l'única possibilitat real de salvació que els quedaria seria suprimir d'una tacada l'accés del públic a aquestes tecnologies, un accés que, per altra banda i en el que seria una de les majors paradoxes del nostre temps, s'ha convertit en l'objectiu estrella de tots els governs del món, els quals diuen estar encaparrats a aconseguir que tothom entri a l'era digital amb les veles ben desplegades. Tanmateix no he arribat a aquesta conclusió sobre els objectius reals de la indústria de continguts per introspecció positiva, ja que adés i ara, els mitjans de comunicació donen notícies que confirmen amb escreix aquesta posició de les discogràfiques i similars. Una de les darreres ha vingut de la mà de la RIAA, l'associació americana de discogràfiques, que ha decidit reprendre la seva batalla legal per tal d'aconseguir que sigui declarada il·legal qualsevol manipulació dels continguts de qualsevol disc compacte de música, la qual cosa inclou, per exemple, la conversió d'aquests continguts per ser susceptibles de ser escoltats en un reproductor portàtil de música digital, en format mp3 o similar. Diuen en els seus arguments que aquest ús dels seus continguts ha de ser considerat il·legal ja que suposen un canvi d'espai i de format. No hi fa res que la persona que fa que aquesta adaptació hagi pagat el preu -tot sovint abusiu- que li demanen pel disc compacte: l'ha d'escoltar així com li venen sense cap altra opció. Amb aquests arguments, la RIAA mostra de bon de veres què és el que vol protegir i que té poc a veure amb els autors o amb la voluntat dels seus clients, ja que només està interessada a protegir el contenidor de l'obra dels autors, és a dir el disc compacte i que és precisament el que l'avenç tecnològic ha convertit en obsolet i anacrònic, com demostra de forma fefaent la quantitat de persones de tota edat i condició que van pel món escoltant els seus reproductors digitals de música i que no són lectors de discs compactes i, també, l'espectacular èxit de les botigues on-line que venen directament la música -i vídeos- en format acceptable pels moderns reproductors digitals. En definitiva, les discogràfiques volen que comprem -ens agradin o no- els discs compactes que elles produeixen, és a dir, volen que paguem i callem. Per això mateix, cada vegada que veig el desafortunat anunci del Ministerio de Cultura sobre la necessitat d'evitar la desaparició dels creadors per mor de les còpies il·legals, no puc evitar una forta sensació de malestar en veure com els responsables oficials de la cultura han caigut mansament en la trampa de les discogràfiques. Cal protegir la cultura, efectivament, però això no vol dir -de cap manera- que aquesta protecció hagi d'incloure tecnologies obsoletes i que han estat desplaçades per d'altres tecnologies que, segons sembla, han esdevingut indispensables pel nostre benestar, individual i col·lectiu. Faria bé la ministra i els responsables de la indústria de repassar la història de batalles similars recents. Per ventura descobririen que aquests arguments que ara esgrimeix la RIAA són els mateixos que van fer servir els productors de continguts televisius els anys 80 per intentar prohibir la fabricació i venda d'aparells de vídeo domèstics. Farien bé, sobretot perquè descobririen que allò que vint anys enrere volien prohibir, ara ha esdevingut una de les seves fonts principals de guanys. Segurament també es regirarien en veure que la decisió contrària a les seves pretensions va venir només d'un vot, el de qualitat del president del tribunal suprem americà. Sort en vam tenir. Tots.