L'escriptura o la vida

Sembla que aquest fet fa particularment difícil "o gairebé impossible, en alguns moments" escriure sobre l'experiència dels Lager, sobre les vivències mortals, realment mortals, de la Shoah o de l'Holocaust. Per qualque cosa escriptors com Primo Levi, Imre Kertész, Claude Lanzmann (successor de Sartre en la direcció de Les Temps Modernes i director de l'impressionant documental de més de deu hores de duració sobre la Shoah, en el qual va treballar més d'onze anys), i també Jorge Semprún, coincideixen tots a sostenir que no és possible donar"ne un testimoni plenament verídic, per part d'aquells que ho varen patir, als qui no varen viure'l.

Semprún ho planteja de manera descarnada en el seu esmentat llibre, extraordinari per tants de conceptes, L'écriture ou la vie. Fins al punt d'afirmar que encaparrar"se a escriure, per part dels rars supervivents "sobre una matèria tan separada, tan excepcional" suposaria renunciar a viure, en definitiva no es podria fer més que renunciant a reprendre la vida tan brutalment interferida. Així, a un moment donat des la seva narració "que tampoc no se sap mai fins a quin punt és estrictament autobiogràfica o fins a quin punt és una llampant reflexió sobre les circumstàncies històriques que ha conegut i els textos dels poetes i filòsofs que més l'han impressionat", ens conta: «A Ascona, doncs, sota un sol d'hivern "on es trobava per a recuperar"se dels mesos de captiveri, poc després de l'alliberament de Buchenwald" vaig optar pel silenci remorós de la vida en contra del llenguatge assassí de l'escriptura». I poc després afegeix: «Em vaig convertir en un altre per a poder seguir essent jo mateix».

A un altre moment Semprún reporta que una interlocutora de la seva època d'estudiant de filosofia a París, Claude"Edmonde Magny, li va entimar després de la seva tornada del Lager: «Ningú no pot escriure si no té el cor pur, és a dir, si no està suficientment desaferrat o desagafat de si mateix...». El que li fa demanar"se si aquesta puresa de cor sols pot trobar"se en l'escriptura: «¿Tal vegada l'única ascesi possible de l'escriptor no consisteix a cercar precisament en l'escriptura, a despit de la indecència, la joia diabòlica i la desgràcia radiant que li són consubstancials?».

Òbviament, sembla clar que tota escriptura és una activitat en la qual es mesclen rars moments de delit i altres, més abundants, d'infelicitat i impotència, moments o moviments d'exaltació de l'ego i altres de distanciació d'aquest jo que sempre ho vol tot. Tanmateix, en el cas de L'écriture ou la vie, malgrat que l'autor sigui conscient de la necessitat de distanciar"se del jo per a crear uns textos més impersonals, més eficaços i més transparents, la veritat és que no ho aconsegueix. L'extraodinària facilitat que demostra per enfilar varis discursos, avant i enrere en tota una sèrie d'espais temporals, no basta. Tampoc el poder o la capacitat d'una memòria que el porta a aportar un fotimer de versos i lectures.

En definitiva, L'écriture ou la vie (publicada en castellà per Tusquets editors l'any 1995) dóna molt més testimoni de la personalitat, el caràcter i la biografia de l'autor que no de la realitat esgarrifadora de Buchenwald. Distanciar"se de l'ego retòric, es veu que resulta una tasca molt difícil. I si no som capaços de desempallegar"nos d'ell, d'aquest jo amb excessives pretensions, és evident que hi ha tasques que ens estan vedades. Per exemple, tasques cognoscitives. I el que no hem conegut, allò que no hem arribat a conèixer, és evident que som incapaços de comunicar"ho. Tot i que, evidentment, malgrat la seva retòrica excessivament personal, això no vol dir en absolut que L'écriture ou la vie sigui prescindible o negligible.

Bartomeu Fiol, escriptor