Ventada

Fa anys que plou terra. Hi ha dies que és una pluja fina, però n'hi ha d'altres que la ruixada és sorollosa. Un dia escoltes un pinxo dient que només tornaran el castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona si hi oneja la bandera espanyola, l'endemà sents una coral de tafurs engominats dient que la llengua espanyola està perseguida a Catalunya, però és que tres dies abans escoltaves la ignorància ignorant si signava contra un estatut o contra els catalans i quatre dies després un periodista deixava la direcció d'un diari perquè el grup editor també edita un diari en català dient que això és com si la seva filla tingués un jove català... Saben? És com si cada matí quan surts al carrer passàs un gavinot i et cagàs damunt. Aquest clima de preguerra civil converteix el dia a dia de qualsevol demòcrata compromès en una càrrega, en una eterna lluita per viure en dignitat i amb plenitud una vida amb la mateixa normalitat que viuen milers de ciutadans arreu del món: parlant la seva llengua, vivint la seva cultura sense estar cada minut sota sospita. El cansament que això provoca va deixant moltes voluntats pel camí perquè no és còmode viure una quotidianitat mantenint vives prioritats individuals i col·lectives sense que unes o altres se'n ressentin. Tot això, l'establishment català ho sap i en nom del que anomenen racionalitat ignoren que una part molt important de la societat catalana ha decidit no claudicar mai en la seva voluntat de viure la vida amb la identitat que lliurement esculli. I encara més, ignoren que cada vegada en són més. Dissabte, una ventada de civisme sense precedents va escampar la pluja terrosa i va marcar un abans i un després a Catalunya. I no falta molt de temps perquè l'establishment comenci a acceptar la realitat. I saben quina és la clau de tot? La fermesa.