Quan Menorca eludí els botiflers

Foren, al capdavall, unes capitulacions més aviat benèvoles per als vençuts, si tenim en compte el domini fulgurant que obtingueren els botiflers contra els alçurats, de cap a cap de l'illa. El pacte, a banda de donar permís de sortida al tinent de governador, en Francesc Net, en representació del governador proclamat pels austriacistes (i que no era altre que Saura, però que ja havia fugit a Mallorca), també inclogué un grapat d'aspectes. Entre d'altres, concedir el perdó general als menorquins; mantenir els privilegis i franqueses polítiques; i confirmar les autoritats municipals, sense deposar-les. També hi hagué promesa de respectar les propietats de les persones i de l'Església, tot i que, en aquell moment, una munió voluminosa de béns immobles, grans i petits, ja havia estat arrasada.

I bé: estampades les firmes en els documents de capitulació el 12 de gener, com dic en els camps de Ferreries, els botiflers, acte seguit, alçaren el campament, per tal d'entrar triomfals a Ciutadella, l'endemà dia 13. Aviat, un insadollable Dávila donà mostres de set de venjança, davant la benignitat de les clàusules de rendició. Féu, idò, una repressió per a l'escarment: vull dir, cruel i duríssima. Tots els béns dels rebels, incloses les rendes del bisbe i el capítol de l'Església, foren confiscades, imposà multes a dojo i enderrocà cases urbanes i rurals, com ara la pairal de Joan Miquel Saura, situada en el cor de la Ciutadella emmurallada, a tocar de les Voltes. I encara s'hagueren d'escoltar trenta-tres veredictes de pena capital, sis condemnes a galeres i catorze desterraments. A més, vint-i-quatre religiosos, així seculars com regulars, foren deportats a Toló, en terres meridionals de França. I, és clar, com a remat a tanta repressió afamegada, Dávila ordenà l'anul·lació dels privilegis polítics de l'illa. No hi cabien més humiliacions, ni més terrible desfici contra la personalitat secular menorquina. Entretant, el 19 de setembre de 1708, en aigües del port de Maó, una esquadra angloholandesa, comandada per l'almirall Leake, féu renéixer l'esperança entre els menorquins -i traduïm les paraules literals de l'historiador Hernàndez Sanz-, els quals, amb delirants mostres d'alegria, reberen els aliats de l'arxiduc Carles. S'iniciaria, aleshores, l'anomenat segle de les dominacions estrangeres, que es perllongà fins 1802. És cert que damunt Menorca arribaven forces jurídicament estrangeres. Però foren, tanmateix, respectuoses amb el dret foral de l'illa, posant-la a redossa dels decrets de nova planta centralitzadora que féu brandar Felip V contra els règims jurídics diversos del regne d'Espanya. Diu la saviesa popular que no hi ha mal que per a bé no ens recaigui.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista