Un nou capítol en l'escalada de tensió

Si hi ha alguna solució en el conflicte obert entorn del programa nuclear de l'Iran, sens dubte és més lluny com més s'hi deixi sentir la veu de Bush. La seva intervenció proclamant que el seu país no tolerarà amenaces per part de l'Iran és, per ella mateixa, la pitjor amenaça que s'ha proferit des que s'ha reprès el programa iranià. Certament, el govern de Teheran no està donant gaires facilitats a la diplomàcia occidental per evitar entre les dues parts l'escalada de la tensió. Les seves actituds semblen més adreçades a liderar el món islàmic des de postures fonamentalistes, que no a col·laborar amb la societat internacional a refredar el clima general d'enfrontament. I sens dubte el moment és molt propici a la mobilització de l'Islam. Els resultats electorals obtinguts per Hamàs, o les reaccions dels musulmans en l'afer de les caricatures del profeta Mahoma, descriuen un panorama calamitós de ressentiment, un ressentiment que les amenaces de Bush a l'Iran no fan més que excitar per dificultar-ne qualsevol intent de reconducció. Per entendre l'actitud de Teheran, s'ha de començar per recordar que els EUA varen armar Saddam Hussein perquè Iraq fes la guerra a Iran, amb els resultats que tots coneixem. En canviar el punt de mira de Washington, Saddam Hussein i el poble iraquià -si és que fos possible denominar així unes comunitats enfrontades per interessos divergents i/o incompatibles- esdevenen el principal objectiu de la seva màquina de la mort. Iran continua figurant en el que la Casa Blanca en diu Eix del Mal. Les amenaces de Washington es concreten en una guerra il·legal, secundada pel Regne Unit i aplaudida amb entusiasme per José María Aznar i el PP, una guerra dita preventiva i duta a fi amb la coartada de les armes de destrucció massiva. Amb aquests antecedents, s'ha d'entendre que l'Iran no es resigni a ser blanc dels míssils made in USA ni objectiu de la pax americana, i esperar mans plegades que un president nord-americà ordeni el bombardeig de les seves ciutats amb qualsevol pretext i amb la finalitat de controlar les riqueses de la zona, o fins i tot de distreure l'atenció de l'opinió pública del seu país i guanyar el seu favor en els sondeigs electorals. Cert que aquesta darrera possibilitat és molt llunyana, donada la pèrdua de popularitat de Bush en relació a la guerra contra l'Iraq, però amb un poble que va aplaudir aquella massacre i es va entestar a creure en l'existència de les armes de destrucció massiva, no es pot descartar ni aquesta ni cap altra possibilitat.