Aleshores...?

La secessió de la llengua catalana sembla irremeiable, ja que molt possiblement el nou estatut del País Valencià consagrarà el valencià com a idioma. L'acord ha estat pres a Madrid, que és allà on es decideixen les coses importants que ens atenyen. Potser Maragall, seguint l'estil Rajoy, convocarà els catalans de banda i banda de la mar perquè hi diguin la seva? No ho crec. Entre altres raons perquè Montilla el desautoritzaria. Tot fent ús d'una dita ben mallorquina, podem afirmar que Maragall pinta tant a Catalunya com en Palou a sa Pobla. És a dir, res. Ha bastat una encaixada de mans entre representants del Partit Popular i del PSOE, perquè Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Fuster i Francesc Mira passin a ésser estrangers a casa nostra. Un desastre. Quelcom més important que l'esfondrament de la Sagrada Família i la Seu alhora. Tanmateix, quan un edifici d'aparença granítica s'ensorra amb una bufada de vent, és perquè la seva estructura s'havia anat corcant, de mica en mica, sense que els experts encertessin a posar-hi remei. No faig referència als tres-cents anys de dominació borbònica, sinó als trenta darrers. En iniciar-se el procés democràtic, Catalunya tenia el deure moral d'exercir la tutela sobre les coses que no podien ésser objecte de barata. La unitat de la llengua catalana era una d'elles. El reconeixement dels nexes culturals dels Països Catalans, avalats per una història compartida, una altra. En aquells moments, Tarradellas va fer la farina blana amb l'excusa de fer possible la transició. I va rebre lloances d'estrateg sagaç des de totes les instàncies espanyoles del poder. Tocant als catalans, un bon estrateg és aquell que balla com l'ós al so de la flauta i en acabar, agafa la propina que li donen sense dir ni piu, i li acopa abans que reclamin. D'això se'n diu visió d'Estat? Mireu si ho era coherent, Tarradellas: republicà de mena, xifrava les seves il·lusions en aconseguir un títol nobiliari. I ho va aconseguir, és clar. Marquès de Tarradellas...! En aquell temps, el Rei tenia els títols venals. Bé, a partir de la coherència de Tarradellas va bastir-se el catalanisme possibilista de Pujol. Catalunya va tirar endavant, oblidant-se del catalanisme. En aparença blindava els seus drets culturals i lingüístics, a canvi d'estar-se mans plegades davant el genocidi d'identitat que es perpetrava en el País Valencià i de beneir la política «de deixar morir el malalt» del canyellisme. El seny Pujol va ésser molt lloat, i les disputes esporàdiques que s'iniciaren entorn de la unitat lingüística del català es resolgueren amb mà esquerra. Si els valencians volien dir-li valencià a l'idioma que parlaven, doncs no hi havia inconvenient, perquè allò que importava és que el parlessin. En realitat, aquell seny responia a una voluntat d'anar fent camí sense crear problemes a l'Estat. Ara ens han fet saber que hem caminat debades, perquè el camí que hem recorregut no conduïa enlloc. Als trenta anys de la mort de Franco, resulta que ens neguen la possibilitat de tenir un país amb cara i ulls, com el té qualsevol ciutadà del món lliure. Espanya s'inventa l'idioma valencià i retorna al parlament de Catalunya l'estatut convertit en un nyap. Que en prengui nota ERC de cara a la seva decisió de demà, ja que és l'únic partit que abraça totes les terres catalanes. L'espanyolització del País Valencià és inevitable, i les Illes Balears es troben en procés de valencianització. Pel que fa a Catalunya, podem passar comptes. Un cop Zapatero ha deixat el nou estatut «limpio como una patena», Catalunya no és una nació, no disposarà de seleccions esportives, tindrà un finançament de pa amb fonteta, serà present a la fira del llibre de Frankfurt a condició que potenciï el bilingüisme. Tota idea d'estat federal ha fracassat. En conclusió: ni el Partit Popular ni el PSOE no ens permetran viure com a catalans. Aleshores...? Què fem ara que ens han dit que no tenim futur?