Ha passat la festa patronal de Palma, amb més d'una pena i amb una mica de glòria, com sol passar en tot esdeveniment humà. Del programa, començant pel cartell de la llonganissa amb tres escuradents clavats a manera de fletxes -valenta ridiculització del martiri llegendari del sant patró!-, fins a les festes renoueres i forasteres -aquí sí que no tenim immersió lingüística, o sí: en la llengua que no és la nostra-, caldria parlar-ne d'asseguts i amb una mica de serietat sobretot per evitar els mateixos punts escapats en edicions venidores. Tanmateix, no ho podem reconduir tot; és clar. Però sí que voldria precisar un punt important que més d'una vegada s'escapa, o s'interpreta torçudament. També enguany la cosa no ha anat molt fina. Em referesc a la vertadera identitat del sant que Palma celebra i honora com a patró.
En un temps de crítica històrica, no destructiva, sinó científica i reconstructora, en la mesura del possible, dels fets tal com succeïren en un temps passat, no podem anar repetint llegendes i contarelles -tradicions en diuen els nostàlgics i desinformats- que no es poden justificar raonablement o desfiguren fets i persones commemorades.
De sant Sebastià, històricament en sabem tres coses i prou: el nom, el dia del martiri o enterrament, i elloc on rebé sepultura i veneració posteriorment. Aquesta tríada assegura la historicitat del màrtir: nomia Sebastià, un 20 de gener -sense precisar l'any- fou sepultat, precisament a les catacumbes, al cementeri que després va rebre el seu nom. Aquestes dades sí que són ben fiables, a partir del primer calendari romà redactat el 354. Una altra cosa és certa: era laic; si hagués estat bisbe, prevere o diaca, aquest calendari litúrgic ho hagués indicat. Dades històriques ens acosten a la data del seu martiri: a principis del segle IV, sota l'emperador Dioclecià, com predicà sant Ambròs a un sermó, que afirma també que era oriünd de Milà.
Poc més de cert podem saber amb certesa: que fos militar d'alta graduació en la cort imperial, que morís traspassat de fletxes, que sobrevisqués al suplici i fos curat per una matrona... tot això prové de la llegenda que un monjo romà del segle V va confegir amb prou fantasia. Aquestes narracions, dites passions, testimonien el culte i veneració del sant, però són immerses sovint en errors històrics i històricament no són fiables.
La veneració de sant Sebastià va ser immensa des de l'antiguitat. Des de les seves catacumbes a Roma, es va estendre per la Cristiandat medieval. Va ser invocat en les epidèmies, es va convertir en caporal dels sants antipestífers. Des del segle XV va ser molt venerat a Mallorca. El missal mallorquí de 1506 conté diversos formularis que l'invoquen contra la pesta. El 1523 arribà la relíquia del seu braç a Palma on, segons les cròniques de l'època, es va estroncar la pesta que patia la ciutat. Cresqué la devoció que tenia també a la Part Forana i el 1643 el Gran i General Consell el declarà patró de Palma; els jurats li dedicaren una capella a la Seu i costejaren la festa del 20 de gener. També va ser invocat com a patró de les milícies populars que defensaven les viles. Ho recorda encara la festa de Pollença en què ballen els cavallets davant la processó i durant l'oferta, quan oneja el penó antic dels defensors de la vila. El retaule de la parròquia de Sóller conjuda ambdues invocacions: de defensor contra la pesta i davant els atacs dels enemics.
La passió llegendària que el fa militar i martiritzat amb fletxes influí en la iconografia medieval. Primer era representat vestit -com encara el dibuixa una imatge del tapís del baldaquí de la Seu i un retrat d'Ausiàs March-, però el Renaixement introduí la moda de pintar-lo nu, convertint-lo, per als artistes, en un nou Apol·ló, en el qual podien lluir-se en les habilitats de la figuració anatòmica.
Però crec que és una bajanada i un error històric afirmar que l'Església -quina? de quan? on?- substituí el màrtir nu per sant Roc, vestit de cap a peus, com a sant antipestífer, per evitar mals pensaments... Sant Roc dugué una vida de pelegrí i d'assistent caritatiu dels empestats i altres malalts, per això, va ser invocat, també molt a Mallorca i arreu d'Europa, contra la pesta. La seva devoció coexistí amb la del màrtir romà i amb la de sant Nicolau de Tolentí. Tots tres tenen retaule a la parròquia major d'Inca, de 1660: la imatge de sant Sebastià presideix enmig, tot despulladet, escortat per l'ermità agustí sant Nicolau i pel pelegrí sant Roc, que van ben abrigadets.
Per altra banda, teixir cabòries a partir d'un film de fa uns anys, parlat en llatí i fortament eròtic, no té cap sentit. Aquell guió és tot un caramull de fantasies o, si voleu, de mentides més o menys malintencionades.
He procurat aportar uns aclariments que voldria que servissin perquè els palmesans i els altres mallorquins tinguéssim una imatge, una icona, més vertadera del sant patró de la ciutat, cap de l'illa; estimat dels avantpassats i festejat amb tanta bulla, i no sempre amb coneixement, pels ciutadans d'avui.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.