Més del que volien i molt menys del que podríem

l l l
Parlant de condicions, serà interessant saber com s'ho fa el president Matas per a no trair-nos sense trair les expectatives que ell i la seva família han depositat en el seu madrileny futur. Ho té magre, perquè l'Estatut de Catalunya, descafeïnat i amb sordina, així i tot és més del que s'hagués demanat des d'aquí i copsa, de llarg, les expectatives d'aquests jocs florals que s'han fet amb la Comissió de savis i la, tan intermitent com esterilitzada, Ponència parlamentària. Què farà? Demanar el mateix, com reiteradament ha fet amb la senyora Estaràs, reproduint l'esperpèntica escena dels germans Marx en la cabina i la tonada «i dos ous durs?». O mantendrà el discurs oficial del seu partit que aquest document és el principi de la fi d'Espanya i de la solidaritat estatal? Magre, magre. Perquè una cosa hem de tenir clara: l'Estatut és l'actualització possibilista de l'altre possibilisme que es va fer el 79 i que esdevengué el «cafè per a tothom» menys els bascs que tenim ara. L'actuació del vicepresident Solbes en la negociació és el referent bàsic del text final i ens deixa clar que s'arribà allà on ePSOE jacobí creu que pot arribar amb les 14 comunitats restants, sempre i quan elles vulguin. I és possible que algunes no vulguin, però la seva negativa no tendrà res a veure amb plantejaments ideològics sinó que defensaran l'actual finançament que els és vergonyosament favorable. Balears és la principal perjudicada per l'actual sistema. O sigui que només la reconeguda perversió del senyor Matas podrà fer-nos creure que hi està a favor i en contra al mateix temps i a l'inrevés. Uf!