El vertader poder del segle XXI

França no pensa abandonar les armes nuclears ni ara ni mai. El president francès, Jacques Chirac, així ho va dir fa pocs dies en un discurs que ha causat més interès, més opinions i més mals de cap que qualsevol altra cosa que hagi dit en el darrer any. No és que hagi canviat el cantet. No és que França hagi pres per un altre camí de sobte. Chirac només repetia el que tots ja sabíem que era la seva línia: França té armes nuclears pròpies i està disposat a utilitzar-les si se sent amenaçada, sense dependre per res del que opinin els seus amics europeus o nord-americans. Però si no era més que una reiteració del que ja sabíem, per què tanta polèmica? I per què ho va haver de dir si sabia que tot serien plors i gemecs? Sembla que Chirac va triar aquest moment per reforçar el concepte que tenen els francesos del seu Estat com un dels poders majors del món: els volia recordar que encara tenen un paper internacional a jugar com a contrapès, o almenys com a alternativa, a la política exterior americana. Chirac recordava que només es pot assegurar el paper de via alternativa si es juga amb les mateixes peces. Chirac també va voler fregar-nos pel nas la seva independència nuclear perquè, com els britànics, cal aprovar unes despeses gegants per posar al dia els equipaments nuclears, i convé primer assegurar que tothom, és a dir, tots els seus votants, entengui la seva necessitat. I França tendria menys paper internacional sense les bombes nuclears? Si miram Alemanya, que no té armes nuclears, no té una veu en la política internacional que es pugui sentir. Si a Europa se sent a l'ONU és pels dos estats que són nuclears: França i el Regne Unit. A Chirac l'han acusat de debilitat, de ser víctima de fantasies sobre el rol de l'Estat que presideix, de viure encara en el segle XX. Però totes les reaccions han aclarit encara més que no vivim en un món on aquestes armes no compten. El cas d'Iran, a qui s'acusa de voler fabricar bombes nuclears, ja ho diu gairebé tot. I el cor que ha criticat Chirac ho ha recalcat: el vertader poder polític internacional en el segle XXI és aquell que té un arsenal nuclear. La resta no compten per gaire.