Sòl europeu?

Es veu que les institucions europees han estirat les orelles al Govern de la Generalitat Valenciana per la seva política de sòl, pel seu urbanisme. Resulta que als despatxos de Brussel·les s'han escarrufat pel que està succeint al Mediterrani occidental. I certament que -tot i la famosa balearització i tots els desastres que a les Balears s'han fet i es fan- qui millor exemplifica aquest procés de boom immobiliari és el País Valencià. I és qui millor ho exemplifica perquè és qui ho està duent fins a les darreres conseqüències tant en el fons com en la forma. En la forma perquè és a València on han aprovat una llei del sòl que permet passar, a través d'un sistema de gestió privada (l'agent urbanitzador), per damunt de la majoria dels propietaris per desenvolupar urbanísticament un sector o àmbit. En el fons perquè durant els darrers deu/quinze anys deu ser l'autonomia que més terrenys ha reclassificat (de rústic a urbanitzable o urbà) i que més pisos ha autoritzat construir. L'ocupació de la franja costera ha estat i continua essent intensiva. Gratacels, camps de golf, parcs temàtics, ciutats de vacances, apartaments, i més apartaments... allà sí que van a les totes. Lògicament que a les Balears no som sants, ni estam en disposició de donar moltes lliçons de respecte al territori, però sincerament pens que no anam tan enfora com ho ha fet el país germà. No sé si heu visitat la zona sud d'Alacant, però em sembla una de les mostres més paleses que podem trobar de lloc urbà xavacà, despersonalitzat i sense cap classe d'atractiu. Personalment pens que aquest sistema valencià potser a la curta estigui donant bon resultat però crec que a llarg termini no se sosté per enlloc. Els parcs temàtics els aguanten les caixes d'estalvi controlades pel poder polític valencià, ells que bravegen de liberals. La polèmica de l'aigua i del transvasament, amb els llauradors com a exèrcit d'assalt, no és més que una operació planificada per continuar consumint metres quadrats amb finalitats terciàries que no agrícoles. Molts dels paratges naturals de més valor, com l'Horta, amenaçats per aquesta golafreria que en diria en Guillem Frontera. Davant aquest panorama és normal que els responsables europeus es posin les mans al cap. Diuen que de tot el ciment que es col·loca a Europa una tercera part va a l'Estat espanyol. La bombolla immobiliària no és una llegenda urbana, mai millor dit. Els pisos no deixen de pujar de preu, i això arreu de l'estat, tant hi fa si l'autonomia és molt permissiva i classifica molt de terreny com a urbanitzable, o si el poder local és més restrictiu i en classifica poc, el preu es continua disparant un 10% de mitjana a la península i illes adjacents el 2005. I no serà perquè hi hagi pocs habitatges construïts i perquè se n'estiguin construint pocs. Les dades són absolutament demolidores, la superfície ocupada per usos urbans, sobretot residencials, augmenta exponencialment, i el cost de l'habitatge també augmenta exponencialment. Dins un repartiment seriós del poder supòs que Europa poca cosa té a dir sobre la qüestió, ara com a mínim un advertiment serveix per remoure un procés al qual d'acostumats no li prestam l'atenció que mereix. Al cap i a la fi som sòl europeu. A les Balears amb totes les limitacions i amenaces que volgueu, en principi, hem aconseguit una normativa que impedeix l'ocupació urbana de les franges costeres verges, una normativa que limita les capacitats de creixement i una normativa que brega per una reconversió i millora dels espais urbans, sobretot, dels turístics. Probablement aquesta normativa té massa excepcions i vies d'escapatòria però almanco són passes cap a la bona direcció. Passes que no perdem de vista que s'han produït perquè hi ha hagut una actitud crítica i una sensibilització per molts d'actors polítics. Ja sabem que les comparacions són odioses però si miram al nostre costat, més val estar així com estam. Hem de millorar, i molt, però respecte a altres, deu n'hi do el camí que hem fet.