20 anys de Patronat amb Ramírez Suassi

El Patronat Municipal d'Arts Plàstiques de Manacor ha entrat en l'any 20 de la seva vida. Una mirada enrera ens sumeix en una agradable perplexitat. És un cas únic en la nostra història recent: un organisme viu que, per haver-se mantengut per damunt -o al marge- de les esperonades de la política, s'ha convertit en un laboratori d'anàlisi de la creació artística, en un centre d'expansió cultural. Si hom li ha d'atribuir un sol mèrit, se l'hauria de relacionar amb la tasca de detecció i suport a nous creadors, per a molts dels quals la Torre de ses Puntes, l'espai on el Patronat desenvolupa una major activitat, ha significat un punt de partida o un nou impuls en la seva carrera. No tots els artistes ho han sabut reconèixer. La gratitud és un bé molt escàs. Ramírez Suassi ha respost a les sol·licituds del Patronat per a celebrar el 20è aniversari. Ramírez Suassi torna vint anys després a la Torre per oferir-nos uns tasts que revelen la presència d'un artista que tots faríem bé d'incorporar a la nostra experiència cultural. De la seva obra en podrem treure ulls i fer-ne empelts, que ens permetran explorar el gaudi i la tenebra, alhora que ens proposen trajectes per revisitar conceptes com bellesa o coneixement. S'aconsella arribar-hi sense prejudicis, però disposats a refer la trajectòria de l'artista, a resseguir la paràbola que, partint de Joan Miquel Ramírez, desemboca en Ramírez Suassi. Les fites per aquest trànsit se'ns donen en l'exposició mitjançant algunes obres que ens diuen fins a quin punt Joan Miquel Ramírez era un artista de sensibilitat vivíssima i, per tant, obligat per una inquietud profunda a menar la seva reflexió amb tota l'energia de qui manifesta una gran capacitat de suportar la veritat. A la comprensió plena del trànsit ens hi ajudaria tal vegada el discurs literari -paral·lel?- de Ramírez Suassi, un dels pocs artistes que produeixen matèria escrita susceptible d'ampliar significativament el camp visual del lector/espectador. Però servidor no voldria contribuir encara més a la confusió que sol envoltar, com una boira difusa, artistes de les característiques de Ramírez Suassi. Si fos qui per fer-ho, convidaria el lector a visitar l'exposició amb l'objectiu únic de mirar, aquest exercici quasi en desús, perquè les obres d'aquest artista no admeten altra via de penetració -i he de dir que no crec que això sigui una obvietat. És mirant les obres -les primeres, l'abstracció, la sèrie Estigmes, la incursió en la fotografia- com, lentament, ens obrirem pas cap a altres imprevisibles derivacions. En qualsevol cas, no permeteu que l'exposició, per ous o per colomins, es clausuri sense haver-vos-hi acostat.