Llibertat de cascarrulles

Començ a tenir la mesura plena de posar la Justícia com a única referència en temes de convivència. Aquest dies, arran de l'informe deComitè Audiovisual de Catalunya sobre els continguts de la COPE, ePP ha tornat a amollar la cantarella justiciera: si qualcú es creu ofès o creu vulnerats els seus drets ha d'anar a la justícia i no a un comitè. Obvien una norma bàsica: la justícia ha de ser el darrer recurs i només s'ha d'utilitzar quan han fallat els altres. La convivència s'ha teixit sobre subtilitats inabastables per la justícia. Tocar la botzina a qualcú que no surt escopetejat d'un semàfor no està bé, digui el que digui eCodi Civio el Penal. Si ens imaginam una ciutat on tothom i en tota ocasió fes ús de la botzina tendrem una ciutat de més difícil convivència. Treure la llengua a qualsevol que se'ns creua pel carrer, xerrar mentre els altres xerren, fer-se el sord, anar brut de solemnitat... són entrebancs a la convivència. Ni delictes ni faltes ni pecats (ara que gràcies al PP tornam anacionalcatolicisme i els bisbes aspiren a dictar-nos les lleis). La llibertat d'expressió no escapa a les normes de convivència. Fins i tot, m'atreviria a dir que no només no escapa d'elles sinó que sense convivència no tenen sentit les llibertats: individualment són conceptes buits que s'omplen de contingut amb els altres. Som éssers socials i el respecte a la societat és la primera condició i bàsica. Per això ja està bé d'actuar amb prepotència, de fregar els límits amb puteria i després encomanar-se a la justícia.