Quadern de viatge

Dilluns, 12.- Amb el cap ple de mal de cap, els ossos adolorits, l'estremiment convulsiu de ganglis i músculs, en parts del cos on ignorava tenir músculs i ganglis, i una incontinència apressant, no pas de naturalesa passional o viciosa, la qual fóra preferible si me fos concedida la facultat de triar, ans de matèria biològica, a causa d'aquesta mutació del virus de la grip que parasita els meandres del ventre i sotmet els esfínters a la seva urgència i voluntat, cap escriptura no pot eixir sòlida d'un cos dissolut, pel que fa a les retencions, afeblit per la malaltia, excepte en el cas dels malalts professionals, que treuen profit literari de la malura, rèdit poètic del patiment, o quan l'escriptura és, per essència, malaltissa, i la prosa xucla l'energia de la infecció fins a exhaurir-la. Un punt de febre, com un punt d'alcohol, o d'altres estimulants, car en excés tot agent estimulador fa perdre el sentit de la realitat, la qual cosa no sempre és evitable, incita l'al·lucinació creativa, deforma la percepció, tant dels objectes, com dels afectes. Les febres, causades per membres infecciosos paràsits, que tenen la capacitat de modificar la seva estructura per adaptar-se i sobreviure, són afeccions robustes i antigues que, abans dels antibiòtics, es guarien amb remeis primitius, fórmules magistrals d'apotecaris i beuratges de curanderos, oracions de senyadors, teràpies de mediciners, totes elles d'escassa consistència científica, els efectes curatius de les quals eren, si més no, incerts i poc fiables. Sense la més mínima intenció de fer-ne un inventari exhaustiu, per a la qual tasca d'investigació clínica m'he de declarar incompetent, aprofitant les breus intermitències de contenció de substàncies residuals, i atesa la circumstància que d'un dia de descomposició no pot treure's res consistent, repàs les febres que la història ens ha llegat: febre mediterrània o febre de Malta, de procedència insular, llarga durada i accés de febre cada horabaixa, a posta de sol, entre clarors, seguint una certa precisió horària; febre groga, el símptoma més evident de la qual és que el febrejant, mentre la pateix, té el color de la pell del rostre dins la gamma d'ocres i grocs apagats; febres podrides, d'accessió diària i, si hem d'atendre el significat del nom, que ens remet a la putrefacció, devien ocasionar alguna pestilència, corporal, a través de la suor o de les erupcions, o bucal, mitjançant l'alè, no gens agradable, però és la conjectura d'un profà en febres, suors i pestilències; febres contínues que, com el seu propi nom indica, duren molt temps, sense interrupcions, i han de guarir-se amb paciència; febres intermitents, dites així perquè escometen el pacient de forma discontínua, com ara les febres terçanes, que ho fan cada dos o tres dies, les febres quartanes, que apareixen cada quatre dies, i així successivament; la febre del fenc, la febre de les trinxeres, la febre d'estiu i, en fi, per no allargar-nos excessivament en l'enumeració, la febre de l'or que, tot i ser la febre més cinematogràfica i, en conseqüència, la més estètica, és també la pitjor de totes les febres conegudes, puix que, essent, com és, d'aparença inofensiva, corroeix les persones per dedins, les fa roïnes, miserables, contagiant-les d'una incontrolable, immoderada, destructiva avidesa per posseir béns materials i tresorejar.