L'àngel anunciador

El PSIB-PSOE és un partit guanyador. Es proposa perdre, i ho aconsegueix. És d'una regularitat aclaparant. Tot fa pensar que en els comicis pròxims renovarà les seves expectatives de vot, i aconseguirà un brillant segon lloc que li permetrà mantenir les places de feina actuals. La percepció que en tenim, des del carrer, és aquesta. Encara que la conclusió que en traiem, de tot plegat, no és tan cofoia com la dels seus responsables. El PSIB disposa d'una base electoral consolidada, que no té perspectives d'augmentar. En tot cas, recula lleugerament. Poca cosa, res alarmant. Una grapadeta d'immigrants que controla Rabasco, i un vot volander que pot recalar en el PSM. Sigui com sigui -tant és si va endavant com enrere-, no pot somiar amb la possibilitat de prendre-li l'hegemonia al Partit Popular, però tampoc no s'entreveu cap altra formació que, a curt termini, pugui disputar-li el privilegi d'ésser la segona força de l'arxipèlag. Ras i curt: pot aspirar a assolir el govern renovant el Pacte de progrés, però sembla que l'executiva no considera aquesta possibilitat amb gaire il·lusió. Antich no va sentir-se còmode amb el Pacte, com tampoc no s'hi sent Maragall amb el Tripartit. Ja se sap: quan comparteixes pis, no pots estar-te dues hores a la banyera emplenant mots encreuats. Antich va fumar més que mai, quan era president; i va haver de superar èpoques de tal tensió que el menjar no li passava. En canvi ara, que és diputat a Madrid, s'ha hagut d'eixamplar dos traus de la corretja. Vull dir que molt possiblement no té gens de pressa a enllestir una estratègia electoral que l'obligui a retornar a les trinxeres. I si qui mana no mou fitxa, els onics moviments de distracció són a càrrec dels que volen crear-se un espai propi en el partit, cas de Celestí Alomar, o d'aquells que, com Ramón Torres, volen embullar fil per treure'n qualque cosa de profit. Aquesta condició de segons vocacionals, que adorna els socialistes, va posar-se novament de manifest amb motiu de la celebració del tradicional sopar de Nadal. El convidat d'honor va ésser Pepe Blanco. Sol venir sovint a Mallorca, Blanco, encara que no en sé esbrinar el motiu, perquè la cara de pomes agres que posa entre nosaltres, no ens permet suposar que ens veu amb un excés de simpatia. Cal dir que a parer de la gent de Ferraz, les Illes Balears no són una plaça gaire exigent. Pepiño aterra a Palma, recull els paperets on els quatre privilegiats que l'acompanyen han escrit els temes que hauria de tocar en el míting, i abans de pujar a la tarima dels oradors, se tanca en el lavabo i els memoritza. Si s'oblida d'algun, no passa res. Un home dels seus recursos dialèctics sempre pot improvisar qualque sortida engrescadora. I enguany ho va fer això. Pepiño, el gran Pepiño, l'home que és el número dos del PSOE -i en el PSOE el número dos sempre ha anat per davant del número u-, va deixar-se influir per l'atmosfera nadalenca i va usurpar el protagonisme a l'Àngel Anunciador. «Qui ha de governar les Illes Balears després de 2007, està assegut entre nosaltres», va afirmar en to profètic. No va anunciar l'embaràs de Maria, però va dir la gran parida de la vetllada. Ja que Antich era a la lluna de València i semblava que l'anunci del totpoderós Secretari d'Organització no anava per ell, més d'un va sentir ganes de sortir a corre-cuita a encarregar-se una americana feta a mida a Cortefiel (Bellón, el primer). La resta -la militància desencisada-, va aplaudir per cortesia.