Bosra, negra de basalt

La ciutat de Bosra està al seu lloc, habitada des de fa milers d'anys. De mica en mica la gent hi anà posant les seves coses, petjades noves sobre petjades històriques. Així és possible veure com una església antiga s'ha convertit en mesquita, però amb una coberta prefabricada; o que un comerç de queviures i llepolies està flanquejat per dues columnes de basalt negre; també un home assegut damunt coixins col·locats al llarg d'una filera de capitells corintis.... Però això de l'home i els capitells és de fa una desena d'anys, quan ell i la seva família em convidaren a beure te i a menjar un raïm de la parra que creixia dins el pati de la seva casa, a redós de pedres antigues: nabatees, romanes o bizantines? Amb quatre visites al llarg d'altres tants anys arribà un moment en què coneixia un poc els itineraris i la gent de la ciutat. Les runes i la gent, que podria ser el títol d'un llibre. A la nit anava a dormir a la casa d'una família local i, al matí, després de berenar amb els grans de la casa i veure les magnífiques oliveres que brecaven ran de les finestres de la sala, tornava al centre habitat i arqueològic fins que, ja a mitja tarda, viatjava cap a Damasc. Els conductors dels vehicles convertien la tornada en una cursa arriscada, amb avançaments innecessaris i perillosos. Era llavors quan es sentia la tristesa de deixar la ciutat, i l'hospitalitat d'una bona gent.