Tantes me'n digues

03/12/05 0:00

Els llims. El Fabra transcriu llimbs, però l'Alcover-Moll recull la dicció mallorquina. Els llims són una invenció de l'Església per resoldre un problema sobrevingut. Totes les religions orientals tenen, d'alguna manera, un cel i un infern (o, si més no, dimonis), i els cristians adoptaren aquesta tradició, però l'Església cometé la imprudència d'assenyalar el baptisme com a condició indispensable per anar al cel, car tots naixem amb el pecat original, que és un impediment per entrar-hi. I això seria fins i tot graciós si no privàs de la glòria celestial tots aquells innocents que, sense haver fet cap mal, moren sense l'escurada del baptisme. Per a ells, els teòlegs inventaren els llims, una destinació que no és tan aterridora com l'infern, però que no té cap dels beneficis del cel. Tot això aparegué quan no existia el mètode científic i qualsevol afirmació, per estrambòtica que fos, havia de ser acceptada si tenia al seu favor l'argument d'autoritat. Ara la racionalitat ens ha situat en un estadi més evolucionat i compassiu: no admetem més que la igualtat d'oportunitats (tant per a les dones com per als desvalguts i, òbviament, per als innocents). Deu ser per això que Joan Pau II demanà a una comissió teològica internacional que donàs una sortida «més coherent i il·luminada» al problema dels que morien amb passaport per als llims. El problema és que Joan Pau II també afirmà que l'infern com a lloc físic no existeix, sinó que és un estat d'ànim; i ara la comissió internacional acaba d'aconsellar a Benet VI que elimini els llims del catecisme catòlic. Si també ens prenen els llims, ja no sé què en quedarà, de la doctrina catòlica. Tret dels teòlegs, que s'entretenen amb qualsevol cosa, tots estarem en els llims; en vida, per això.

Església franquista. A Alemanya és delicte bravejar de nazi, mentre que aquí moltes persones i institucions es vanten de simpaties envers els Principios del Movimiento. No hem tengut un pas del franquisme a la democràcia que deixàs clara la criminalització del règim anterior. Això fa que l'Esglèsia pugui mantenir la COPE plena de nostàlgics dels valors falangistes que insulten la democràcia i els demòcrates. El Vaticà no pot amagar, per molt discreta que fos, la connivència de Pius XII amb Hitler, però fa tot quant pot per dissimular-la perquè arreu del món el nazisme és considerat un règim pervers i cruel; a Espanya, en canvi, moltes dèries del franquisme (com la unitat d'Espanya i l'anticatalanisme, per exemple), són ben vigents, i l'Esglèsia espanyola les comparteix i en dóna pels ulls. Conseqüències d'una transició democràtica que, diuen, va ser exemplar.

Apostatar. L'Església Catòlica té una organització ben peculiar. Quant a altes i baixes es comporta com els operadors telefònics: és molt fàcil donar-s'hi d'alta i molt complicat donar-se'n de baixa. Deu ser tan complicat, fer-ho a l'Església, que no li passa pel cap a ningú. He pensat això amb motiu dels escàndols de la COPE que, especialment a Catalunya, han posat molts de catòlics esquenaparet. Als diaris han sortit moltes cartes de gent que anunciaven que no posarien més la creu a l'Església Catòlica en la seva declaració de renda. I, pens jo, això no està bé. És com aquell que es dóna de baixa d'una associació per la via de no pagar-ne els rebuts. I no: sempre és millor donar la cara i expressar el motiu de la desavinença. Passa, però, que tots sabem que amb el baptisme ens donam d'alta i no sabem, en canvi, com ho hem de fer per donar-nos de baixa (la major part de la gent, vull dir, perquè el món de la cultureta ens pot aclarir que això és diu apostatar). Sé d'un gallec que se n'anà al bisbat de Santiago i demanà on era la finestreta corresponent. No m'explicaren, però, què li havien contestat a l'aspirant a apòstata.