Des de fa molts d'anys he sabut que, per trobar-me a gust dins la meva encarnadura, m'era precís deixar testimoni de la millor manera que l'enteniment em dictés, de les coses, les persones, les singularitats que em cridaven l'atenció, i sobretot els oficis que els anys, la vida, les màquines, la modernitat, tendien a fer desaparèixer. D'aquí nasqueren les gravacions i fotografies a un panerer, un selleter, mercaders de porcs magres i dels altres, pagesos a l'antiga, de quan encara no hi havia més màquines que l'arada amb rodes i els carretons de batre a l'era... I més endavant fins i tot a un trencador de marès del Coll d'en Rabassa, que em contà l'art i destreses del trossejar pedra amb l'escodra: mestre Miquel Parets Montserrat li deien, i ara que ja no hi és li diran sempre, potser per la micoia del gra d'arena de la meva humil aportació en paper imprès de la seva destresa.
Per això mateix, per aquesta curiositat meva, la tossudesa de deixar dites per escrit les coses que a mi em semblen sense parió, és el que m'ha fet alçar l'orella també no tan sols amb la malenconia del que se'n va, s'acaba, si no a la vegada, aquest pic, avui, amb la frescor d'allò que neix, comença. És clarament el cas de l'ofici que s'ha inventat en Manolo Marquès Esquerdo, un home d'una quarantena d'anys que ja en fa una vintena llarga que es guanya la vida fabricant posts que no són ni de planxar roba ni de les de dur les panades al forn, per Pasqua, sinó de relliscar per sobre la superfície de la mar. Parlam dins la sala d'estar de ca seva, que és la millor talaia de Cala Gamba que jo he tengut oportunitat de contemplar. Així, qualsevol s'estima la mar, Manolo, li dic, fins i tot un sineuer com jo. M'explica que tot començà quan, als devuit anys, que freqüentava un taller que es deia Víctors, aquí, a Ciutat mateix, que era on s'hi feien artesanalment les primeres posts de «wind surf», les que es desplacen a vela talment, que eren (i són) les més grosses i voluminoses perquè han de surar per a sí mateixes. La estricta mecànica de tirar resina i donar paper de vidre l'aprengué a aquest taller. Començà fent posts («tables» en diu) per a ell i un grup d'amics pirats per la mar. Aqueixa mar que estira com un imant, enamora, enganxa... Se li acudí que, ja que ho sabia fer i n'hi demanaven, podia viure d'això, també. Muntà un talleret i començà a treballar-ho. Hagué de lluitar contra el secretisme dels altres fabricants sobretot, essent com era una feina de nova tecnologia, on es feia camí caminant. Obrí una botiga de tot aquests materials i accessoris a Can Pastilla: «Bellini surf shop» s'anomena. Poc a poc la pròpia creativitat el conduí a experimentar amb diferents materials, sobretot resines de poliester i PVC, i en forma de «sandwich», capa sobre capa, adaptar les posts als gusts i a la condició física dels clients, conjugant lleugeresa, resistència i maniobrabilitat. Després del «wind», entrà a Mallorca el «surf» pròpiament dit, o sigui, el jugar amb les ones sense vela ni res, a pèl, que en molt poc temps els adeptes foren legió. Les posts s'hagueren d'acomodar a la nova funció, es reduïren, es feren manco aparatoses. Per finalment, ara mateix com aquell que diu, evolucionar cap el «kite» (estel), amb tota la espectacularitat, la bellesa plàstica que aquest esport comporta. És un gaudi per a la mirada veure'ls fer cabrioles els dies de vent, amb aquella difícil facilitat que enarboren, amistançant-se amb les ones, sublimant la vitalitat d'una intensa relació amb vent i la mar... Quin gran gust que passen! Si jo en pas sols de veure'ls, imagina't ells de practicar-ho... Quina enveja, Déu!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.