Què li passa a Mariano?

Dissabte hi va haver dues manifestacions a Madrid. La dels nostàlgics del franquisme, i la de Rajoy. A la primera hi assistiren un miler d'exaltats; a l'altra, Mariano sol. Allò que les relaciona és la similitud del llenguatge emprat. Això de banda, cal dir que dues manifestacions del mateix calat ideològic en un sol dia és molt de trull, sobretot si ambdues tenen el colofó d'un funeral de primera. El de Franco? No. Llevat que Ana Botella li'n sufragués un a La Almudena, els funerals pel dictador tingueren lloc diumenge. Em refereixo al funeral, no previst, de la nit, ja que el Barça es presentà en el Bernabéu i ventà un dels símbols més preuats del franquisme com és el Reial Madrid. Ho sento per Guti, que va haver d'empassar-se la humiliació de veure com part del públic madrileny aplaudia l'equip català. Ell mai no ho faria, ha dit. Llàstima que l'expressió d'un patriotisme tan estantís únicament pugui tocar el cor a qualque nonagenari que va estar en «El Alto de los Leones». Cas de retrocedir trenta anys, el senyor Bernabéu hauria portat Guti davant Franco perquè el premiés personalment amb un confit. Però les coses han canviat, a posta els enyoradissos s'exclamen. Altre temps, tampoc no s'hauria consentit que un africà esfondrés l'esquadra blanca. En canvi, Eto'o li ha agafat el gust. Jo tinc una simpatia indissimulable per Eto'o, perquè la seva mirada reflecteix una rebel·lia salvatge: la dels pobles oprimits, la de la gent que no vol ésser mai més humiliada. Cada vegada que juga al camp del Madrid, no està bo fins que no ha fet un forat a la xarxa contrària. Si Maragall fitxés Eto'o, ja tindríem estatut. No s'amilana davant els insults. Quan va clavar a Casillas un gol més guapo que un sol, el miler de fatxes que havien sortit al carrer encara no havien aplegat les banderes. Recordem-ho: s'havien escanyat cridant consignes en contra de Catalunya i de Zapatero. I Rajoy, també. Eren les de sempre, cal dir-ho. Cada novembre, l'extrema dreta treu pit perquè té moltes coses a celebrar. D'un temps ençà, Rajoy es manifesta cada dia. Tot just pega bot del llit, sintonitza la COPE i fa bandera dels neguits de Jiménez Losantos. Estatut de Catalunya, Zapatero, gais, bisbes catalans, pàtria (Pàtria!), Jordi Pujol, Carod, Companis (Companys, naturalment) i les mans que cisellaren la Moreneta. Els replantejaments ideològics de Rajoy, són espectaculars. De manera que ha arribat a provocar neguit entre l'escassa dreta sensata que encara queda. Què li passa a Mariano?, es demanen. Doncs, mireu, no se sap. Si aquesta efervescència patriòtica que el commou fos cosa d'un dia, hi hauria unanimitat en el veredicte: ha begut dues copes de més i li han fet mal. Però no és el cas. Mariano és com un pollastre de llavor que en els primers escataineigs no deixa entreveure que tindrà un cant tan poderós com per esquerdar el vel de l'alba. Tanmateix, ha estat així. Cada dia alça més el to, ja és un pollastrarro. La gent que havia seguit la seva trajectòria humana i política, se'n fa creus del canvi que ha experimentat. A l'anterior legislatura, Rajoy feia de contrapès a Aznar. Era la veu de la dreta tolerant, moderada, sempre que l'heroi de Perejil pretenia convèncer-nos que Espanya no és feliç si no entra en guerra. Mariano és gallec. I si hem de fer cas al tòpic, ha d'ésser equilibrat, cautelós. Fet i fet, va respondre a l'arquetip fins que Zapatero li va fer saber que si volia anar a la Moncloa, s'havia de comportar com la gent ben educada. És a dir, havia de telefonar i demanar hora de visita. Gradualment ha augmentat la crispació dels seus. Si tingués un dit de seny, s'adonaria que no és honest abocar la meitat de l'electorat a l'histerisme. El camí que ha emprès únicament té dues sortides. O la guerra civil (és un dir) o una plaça a Georgetown (que li gestionarem entre tots perquè ja estem tips d'ell). Ni l'una ni l'altra honorarà la seva biografia.