Lluís Maicas

Quadern de viatge

Lluís Maicas15/11/05 0:00

Dijous, 10.- Vaig descobrir Elias Canetti tard. Fou a través de la primera edició catalana de La província de l'home, un conjunt de textos i notes escrites entre els anys 1942 i 1972. Es tracta d'una escriptura d'al·luvió i sediment, de curs irregular, però perseverant, i falsa dispersió, puix res no és aliè a la seva curiositat intel·lectual, i tot allò que és humà suscita la seva anàlisi, provoca la seva intervenció no gens indiferent, ans compromesa amb fecunds principis ètics. Escriptura sense límits precisos pel que fa a la seva ubicació territorial en els mapes genèrics de la literatura, puix abasta, en un constant exercici de reflexió, i en una prosa rigorosa, tant l'assaig com la filosofia, sense renunciar a una poètica, poc freqüent, però fulgurant, on aboca la urgència del desassossec, la certesa de la vacil·lació, la sentència justa, la frase, esmolada i precisa, que ens acosta a una saviesa que s'albira a l'altre costat, o més enllà, de l'evidència. D'aleshores ençà, La província de l'home ha esdevingut un dels pocs llibres de capçalera, a la lectura del qual retorn sovint, car es tracta d'una d'aquestes obres, generoses i discretes ensems, involuntàriament pedagògiques, que cedeixen diversitat i riquesa de significats, però no tot alhora, ans vessen un degoteig periòdic que apaivaga la set de conèixer, la necessitat de comprendre. Sempre hi trobarem un nou sentit, un matís desapercebut, un pensament original del qual no n'havíem copsat tota la seva intenció. És, en aquest aspecte, inesgotable, tal com pertoca a les obres que no lliuren, de cop, els seus secrets als estranys. Fa uns anys es publicà, sota el títol d'Apuntes, car només conec l'edició espanyola, les notes disperses, que són la prolongació de La província de l'home, escrites al llarg dels anys 1973 fins el 1984, anotacions que conserven intacta la lucidesa, la clarividència de Canetti, però me semblaren, en general, observacions més envellides, retòriques i opaques, menys aïrades i contundents: efectes dels anys sobre la impetuositat: l'edat apaivaga la fúria, el prestigi la sotmet. Això no obstant, sent envers Elias Canetti, envers les seves literatures, envers la seva capacitat de síntesi, una especial devoció, una admiració profunda, una fidelitat absoluta.

Recentment he tengut ocasió de llegir una de les seves obres, traduïda al castellà amb el títoFiesta bajo las bombas. Los años ingleses, un material autobiogràfic dispers, inèdit o publicat, en vida de l'escriptor o pòstumament, que té a veure amb els «diaris» personals, que pertanyen al seu llegat, i que no poden ser publicats, per expressa voluntat de l'autor, fins l'any 2024. D'alguna manera, però, l'edició d'aquestes memòries, abans d'hora, burla les instruccions legals de l'autor. Traeix, si més no, el seu esperit. És evident que es tracta d'una redacció molt propera en el temps que reconstrueix els anys llunyans als quals fa referència, que coincideixen amb la segona Guerra Mundial. Són memòries de memòria, a les quals parla, sobretot, de les persones, i dels personatges, que, d'una o altra manera, coincidiren, o es creuaren, amb ell durant l'estada a Londres. D'aquest allunyament temporal, i emocional, dels fets viscuts que descriu, però també de la seva integritat, caldria esperar de Canetti una actitud més noble, més prudent, potser més considerada, puix és innecessàriament miserable, àdhuc cruel, en alguns dels passatges del llibre. Aquesta gratuïtat, en la gelosia esvaïda, en el menyspreu innecessari o en el judici irreversible, rebaixa el nivell, qualitatiu i literari, dels capítols que afecta. Abusa del seu poder qui agredeix algú que no pot defensar-se. Les opinions negatives, en tot allò que ateny la part més íntima de les relacions, no pas allò que és de coneixement públic, i que s'han silenciat al llarg de quaranta o cinquanta anys, han de pertànyer al silenci, altrament semblen una revenja fora temps, impròpia d'un home savi, objectiu que, per tant, de cap manera no pot ser la intenció conscient de l'autor, excepte que hagués aconseguit enganyar-nos, als lectors, la qual cosa és del tot improbable.

No és estèril el consell que incita els escriptors, els autors en general, en un darrer acte de coherència i previsió, abans d'extraviar el seny a causa de l'edat, o de la vanitat, o de la conjunció d'ambdues catàstrofes, a cremar tot el material d'enderroc que ha quedat entretingut entre les sutures de l'exigència. Calar foc a tot allò que és susceptible de ser utilitzat en perjudici propi, o aliè, especialment si entre totes les escriptures inèdites n'hi ha algunes que, o bé no posseeixen el nivell de qualitat que fóra exigible, perquè fins i tot els genis són culpables d'engendrar nyaps, culpabilitat que alleugen destruir-los quan se n'adonen, o bé perquè fan part de la més estricta intimitat, i la seva publicació pot ferir, agreujar o ofendre, persones que pertanyen a l'àmbit de la passió, no pas precisament literària.

Lluís Maicas, escriptor