Franco, encara

El trentè aniversari de la mort de Franco amenaça de convertir-se en una autèntica saturació de reportatges i articles rememorant la figura del dictador més sanguinari de la història d'Espanya. Només en un punt hi haurà consens: la impossibilitat de saber el nombre més o menys exacte de morts durant la Guerra Civil iniciada el 1936 i la repressió de postguerra, i també el nombre d'exiliats. El trauma d'aquell desastre va ser tan profund que les actuals generacions encara no s'han recuperat de la destrucció per les armes de la democràcia ara fa 69 anys i la posterior instauració d'una dictadura de quaranta anys. Tres dècades enrere, els espanyols eren tractats com éssers menors d'edat. No tenien dret d'associació ni de reunió, i estar afiliat a un partit polític o a un sindicat es pagava amb la presó. També l'adulteri de les dones es castigava amb la presó i la conseqüent humiliació pública. Així mateix, per llei, les al·lotes fadrines no es podien emancipar del tot dels seus pares fins que complien els 25 anys. El pitjor del franquisme era, juntament amb la destrucció de les llibertats públiques, el foment de l'autoritarisme del cap de família dins cada llar. Molts dels actuals traumes de la societat espanyola, com la violència domèstica, tenen el seu origen en aquella monstruosa dictadura que atenallava les consciències i era mestra a despertar sentiments de culpa en tots aquells que no se subjectaven a la fèrria disciplina departido único i de la pròpia jerarquia familiar. Era un estat de por. No anar a missa podia ser sinònim de desafectació al règim mentre Franco es passejava per les catedrals sota pal·li escortat pels cardenals o bisbes de torn.