No fa ni quinze dies que entrà a la llibreria una noia del poble rodamón. L'anècdota que contaré se la trobà un conegut personatge nostre que havia coincidit i que no se'n podia avenir, i que acabà la visita amb el «tu aquí no t'avorreixes mai, veritat?» de costum.
Aquesta era una gitana especial, jove i que no sabia el que cercava, però que quan reparà els llibres en català començà en veu alta a dir: «Dios, qué asco en catalán! Dios!». El personatge conegut i els altres clients amb servidor, intercanviaren mirades i aturaren l'activitat davant la funció que començava: «Dios! el Diablo está en Catalunya, sabeis? Allí vive Satán os lo juro y está lleno de bolleras y maricones por todos lados». Davant l'aturada general, el silenci i l'intercanvi de mots amb els altres clients, intentà recular i recompondre l'impossible, després marxà.
Per a res aquella noia s'assemblava als meus vells amics d'infantesa al barri de Son Espanyolet: el Paco, el Lolo, l'Enrique i el Ramiro, i molt manco a les seves germanes. En la memòria, sempre tenen més força que aquestes anècdotes, però l'altre dia (avui fa una setmana justa) l'aprovació de la presa en consideració al Congrés, de l'Estatut de Catalunya, em xocà per venir precedida per una altra feta protagonitzada per una gitana. Aquest cop en consonància amb el caràcter d'aquest poble que oferia un brotet de romaní al President, desitjant-li sort. L'encontre es produí al Retiro mentre passejava Maragall pel parc i es topava amb una filla de la senyera de la roda de carro. I qui sap, al marge del bon auguri, potser, intentava reivindicar la seva llengua, en perill de desaparèixer i que pot també arrossegar la seva gent, la seva nació. Ells també ho saben, sense llengua no hi ha res. El romaní forma part de les llengües indoeuropees, el poble rom es vertebra a tot el món per aquest parlar. Utilitzen l'alfabet llatí i amb gramàtica pròpia van adaptant les normes a les característiques de cada territori. Els gitanos de Perpinyà viuen enfrontats amb l'Islam, els descendents de les famílies que tota la vida poblaren l'Alt Empordà i la Catalunya Nord. Una de les passions, que compartiren Dalí i Lorca fou precisament la d'aquesta ancestral cultura que és comuna a Catalunya i a Espanya.
Un dels patriarques, l'avi «Pito» digué en una ocasió: «Nosaltres parlem català no pas perquè siguem catalans, sinó perquè som gitanos». No són poques les vegades a l'any que ens demanen Diccionaris de Caló, car el seu jovent vol recuperar el perdut. Part de la humanitat vol tornar a les arrels pròpies, de tots és coneguda la persecució que ha viscut aquesta nació durant el nazisme i més recentment als Balcans. Dijous passat, de no haver prosperat la votació al Congrés, d'haver fet cas a la «balcanització» proclamada per Aznar s'hauria fet naufragar un cop més el nostre «Amor de patria», que Miquel Costa i Llobera coneixedor de les desventures d'aquells que enyoren la terra pròpia coneixia: /Quan les volgudes muntanyes/ deixava el pobre catiu, / plorant collí d'una penya / un brotet de romaní./ Passà terres i fortunes; / però, resant cada nit, / besava el pobre, besava / un brotet de romaní. / Un dia d'hivern les ones / tragueren un mort, i ai trist! Estret en la mà tenia / un brotet de romaní./
Aznar no sap de què parla quan parla de balcanització, terme que es començà a utilitzar a partir de la desfeta de l'imperi Austrohongarès després de la primera Guerra Mundial. Aquesta paraula donà la volta al món per a tornar al seu malaurat bressol a finals del segle vint. Un cop tornat el concepte als Balcans i al seu estat quasi «natural» de fragmentació d'unitats geogràfiques i polítiques en petites «unitats nacionals», es tornà a configurar el contorn clapat de «la Pell de Lleopard».
Un polític mediocre com Aznar, amb la idea falsa de la balcanització vol fer-nos creure que la pell de brau en poc temps, podria ser la pell d'un felí salvatge. Pell que més que de brau tots la veim, la vivim, la patim, la tenim al davant... de rostre pacient, a l'esquerra vora el coll una clapeta que és Galícia i quasi a la mateixa altura a la dreta una altra més petita que és Euskadi, tot això sobre un fons uniforme i blanc. A la part més oriental de la bístia un pacífic i rosat braguer, per uns mig ple, pels altres mig buit, però de segur coronat de mugrons per on estirar eternament fins a treure'n la sabonera a la ferrada de les galledes del dia a dia. No es confonguin no hi ha cap brau monocolor, i molt manco cap «pell de lleopard», el que es sent és el remugar d'una bístia que mou al musell un brot de romaní que per a uns ens farà la llet més amarga i per als altres, aromatitzada. Per altra banda, l'unica balcanització existent és la que es practica amb la covarda voladura dels ponts.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.