Pessimisme

Els suburbis del nord de París s'han convertit en un caos. Dos adolescents s'han electrocutat fugint de la policia. Eren immigrants, fills d'immigrants, que residien en els suburbis dels immigrants. Tanmateix aquest accident lamentable no és l'únic detonant de la violència. París ja no és el del començament del segle XX, ni el d'entreguerres, ni el del maig del 68. La joventut sempre ha tingut coses a dir a París. Però els joves d'ara mateix no llancen cap manifest literari o artístic; ni propugnen la imaginació al poder com feren els estudiants de casa bona, encara que no aconseguiren altra cosa més que amargar els darrers anys de vida a De Gaulle. Els que alcen la veu ara mateix són els fills de la marginació: gent sense possibilitats d'accedir a les corbates de seda o als perfums de Dior. Parisencs de segona, en definitiva, que mai no podran aspirar a ésser com els parisencs autèntics. Els pobles bàrbars -bàrbar com a sinònim de desconegut-, s'afirmen en la destrucció de la societat establerta. Per a les bosses d'immigrants de París, l'enemic és París. Un autèntic drama. Tanmateix, correspon als que són a dalt de l'escala social posar les bases d'un món més just, més igualitari. Ho faran? No de manera immediata. Tocant a la immigració, els europeus comencen a mirar amb fredor, i un percentatge important amb recel, tota aquella gent que prové del món àrab. Els atemptats de Madrid i de Londres, i la guerra de l'Iraq, han contribuït de manera decisiva a fomentar aquesta opinió. Vist des d'aquí, des d'una terra que al llarg de molts d'anys ha considerat l'Europa opulenta el paradigma de la llibertat, ens és un xic amarg reconèixer que ens equivocàvem: que no n'hi ha prou traspassant els Pirineus per arribar al Cel. Els anhels d'Espriu són d'un infantilisme clamorós. A tot estirar, si mirem nord enllà veurem com crema París. I tombant la mirada cap a l'est, ben igual descobrim els camps de concentració clandestins on la CIA concentra i tortura la gent que considera sospitosa d'estar vinculada a Al Qaeda. Els països implicats en aquesta estratègia nazi, serien Romania i Polònia, necessitats com estan dels dòlars americans per a sortir de la pobresa extrema a què els va abocar el comunisme. Heus ací el comunisme, i tot allò que representava la Revolució russa de 1917, un altre somni esmicolat! És evident que el novembre ens aboca al pessimisme. Els dies s'escurcen i el cel trona, no per damunt els núvols, sinó des de la COPE. La Conferència Episcopal Espanyola està preocupada per la unitat d'Espanya. Eminències reverendíssimes com Rouco o Cañizares, que han passat olímpicament de socórrer l'allau d'immigrants que pretenia entrar a Melilla, conviden els espanyols a resar per la salvació d'Espanya. Ens recorden l'Església podrida de 1936, aquests bisbes. Els clergues catalans se n'haurien de desvincular per una qüestió de dignitat. Tanmateix, tant en religió com en política prima la hipocresia per damunt el seny. I la hipocresia és servil, innoble. El perfum que se'n desprenia, de les paraules de la majoria dels representants del Parlament de Catalunya que presentaren el nou estatut a Madrid, era d'un servilisme mesurat. Que parlaren bé? Com els àngels. Però...! En els discursos -descomptant les intervencions de Joan Puigcercós (a Carod no el vaig sentir)-, hi havia un excés de referències a la solidaritat dels catalans amb els espanyols, a la contribució de Catalunya al progrés de l'Estat. Conclusió de tot plegat? La de Zapatero: l'estatut de Catalunya és un instrument que contribuirà a la cohesió d'Espanya. I, home!, potser sí. En tot cas no era aquesta la qüestió primordial que va impulsar el parlament català a exigir un major autogovern. Déu meu! Una ullada a l'entorn no convida a l'optimisme. Per aquí, tot igual. Catalina Cirer s'ha pogut desprendre de les robes de dol, perquè el Mallorca ha guanyat un partit i, un cop superat l'enuig que suposava el fet que el seu equip anés cuer, ha recuperat la vitalitat que la caracteritza, tan i tan inquietant per a la gent amb una mica de sentit comú. Són les sis de la matinada (dissabte) i un missatge telefònic m'anuncia que la senyora Batllessa ha donat ordre d'enderrocar, entre dues clarors i d'amagat, el pont de Gaspar Bennàssar. Diu, la Batllessa, que el tornarà a aixecar tan prest com hagin acabat les obres del Parc de les Estacions. Ho dubto. Allò més probable és que a l'espai del pont sembri mitja dotzena de palmeres de les que el conseller Rodríguez porta d'Elx, perquè hi puguin fer el niu les cotorres argentines que sobrevolen Palma. Què hi farem? Res. Cirer governa amb el suport majoritari dels palmesans. És alarmant, és clar. Però contrasentits tan clamorosos com aquest n'hi arreu. Qui hauria avançat, cinquanta anys enrere, que l'esquerra revolucionària del món sencer estaria en mans d'Hugo Chávez i de Maradona? Cas de saber-ho, Che Guevara hauria fet oposicions a un banc en comptes d'agafar el fusell i exposar-se que li fessin mal. En fi, amics i amigues, feu com sempre: no m'escolteu gaire. Són dies de pessimisme, ja ho he dit.