Quadern de viatge

Dimarts, 18.- La primavera d'hivern té l'atmosfera cristal·lina, lleugerament líquida, sovint entelada de boires que, al migdia, i encara abans si el sol venç l'espessa nuvolada que s'arrossega, s'esfilagarsen i escampen, tornen l'aire diàfan, l'horitzó precís, el perfil dels arbres nítid contra el celatge. Vinyes, noguerars i castanyedes tenyeixen, amb els brancams rovellats, l'itinerari de tardor: tons terrosos que oscil·len entre la gamma d'ocres, sienes i daurats, els vermells ardents abans d'extingir-se sota el fred, i l'oxidació de substàncies orgàniques: pells i fulles, escorces i fruits. Entremig, feixes, clarianes de conreu sense guaretar i pastures. Ocades i ramats de vaques rostollant. Una riera, la remor de la qual travessa el silenci del bosc, espesseït per la brossa; un canal, d'aigües quietes, cenyit entre dues fileres de pollancres; el corrent plàcid del riu sota el pont; la gavarra que llisca, sobre la superfície, vers la resclosa. L'estreta carretera serpenteja el cor d'Aquitània, la regió històrica a la qual pertanyen els departaments de la Dordonya, la Gironda, les Landes, Olt i Garona, el Perigord. Ara i adés, en el trajecte dolç, que transcorre entre turons sense pressa, un llogaret, una bastida, unes cases de possessió, encerclada de tàpia la clastra, un castell encimbellat, un colomer, un vilatge: Domme, La Roque Gageac, Limeuil. Potser els paisatges més bells de França es troben dins el triangle que formen les ciutats de Bordeus, Tolosa de Llenguadoc i Llemotges. Le Buisson de Cadouin, Les Arques, Paunat, i cent sagreres i poblets de construcció sòlida, tossuda, puix que han guanyat la pau d'existir evitant l'esbaldrec, suportant la solitud dels dies feiners, el brogit dels vents, tempestes i aiguats, invasions de vàndals i turistes, resistint la seducció d'enderrocar-se i esdevenir runes, clapers enmig del camp. El silenci de tardor és fi, net, olent a fenc, a tòfones, a bolets, a confitures. Un dels dies fem nit a Trémolat, a les cambres d'una antiga cartoixa convertida en hotel. El trespol de fusta cruix sota les catifes. Tot és bla, acollidor, somnolent, dins un edifici que més sembla casa pairal que monestir. Ens diuen que l'escriptor nord-americà Henry Miller hi sojornà una llarga temporada, potser escrivint, al vell allotjament, però cap pàgina del seu esperit no restà a les estances. Al castell de Mercuès, on dormim com els antics bisbes de Càors, el tronc majestuós d'un cedre del Líban sembrat l'any 1782. Hem ajuntat les nostres imatges en el destí d'una mateixa fotografia.

Lluís Maicas, escriptor