L'antiga valentia

La concentració festa d'ahir a Santa Maria en defensa del territori significa una crida a l'esperança. Malgrat que l'illa és plena de piconadores que construeixen autopistes; malgrat que l'explosió urbanística és incontenible; malgrat que l'Illa veu multiplicada la població de manera descontrolada a l'empara dels més i més llocs de feina que ofereixen el formigó i les grues, encara resta un fil d'esperança, una llum d'il·lusió. En democràcia, la darrera paraula la té el poble. I és probable que cada vegada hi hagi més consciències ferides per l'absoluta expansió del ciment. Quina Mallorca quedarà per als nostres fills, orgull de la nació? Tothom veu que, al pas que anam, en pocs anys una minoria farà negocis descomunals amb la construcció. Però, i després? Què serà de les generacions futures? Al llarg de la història, cap poble no ha convertit mai en llenya els seus arbres fruiters perquè una sola generació en pogués obtenir més beneficis, i molt manco trencant el seu equilibri demogràfic. Qui fa això, crema el seu futur. Un poble digne de tal nom i amb capacitat de supervivència és laboriositat, previsió, saviesa d'avançar passa a passa per solidificar el que ha heretat i per preparar una vida millor als qui vindran. Un poble és la conjunció de la solidaritat entre les persones i el territori que els permet conviure amb dignitat, en pau i amb tolerància. Però ara vivim l'assalt dels taurons. D'uns grups que només pensen en el benefici a curt termini que tenen davant el nas. I no tan sols engoleixen territori, sinó que també es mengen el tradicional estil de vida illenc, serè i creatiu, harmoniós i noble.