Kika Rodríguez08/10/05 0:00
TW
0

Fer retxes dins l'aigua o posar portes al camp... en tots els idiomes trobam sempre una expressió o frase feta que signifiqui que no hi ha res a fer. Aquesta, si fa no fa, és la situació en la qual ens trobam amb el tema de la immigració. Tot un problema per a un país que l'afronta com si es tractàs d'un situació puntual i una classe política que està preocupada únicament a defensar els seus interessos de partit; uns, el Govern, a intentar demostrar que la culpa no és seva i altres, el Partit Popular, a fer veure que és per la modificació de la llei d'estrangeria i pel desinterès dels marroquins. I és que en aquest país, a diferència de molts altres, no existeix el sentiment de lleialtat per damunt dels partidistes. De fet, quan qualcú intenta dur a terme una oposició constructiva és immediatament catalogat pel seu propi partit de persona feble amb manca de caràcter i sovint ridiculitzat pel partit del Govern. És una forma de fer política una mica infantil i, a més, acaba generant un estat de crispació fictici. Així, dependent del diari o emissora amb la qual un bereni cada matí, pots acabar pensant que estam a les portes d'una invasió, d'una guerra civil, d'una sequera tan impressionant que ens deixarà sense aigua a les aixetes...

Evidentment que centenars de persones arrisquin la seva vida diàriament per traspassar la frontera cap a Europa no és una nimietat però que qualcú es pensi que en reforçar obstacles, com una major col·laboració per part del Marroc, desapareix el problema és, com a mínim, ridícul. Ja fa molts anys que els experts alertaven sobre els inevitables moviments migratoris del Sud cap al Nord si es continuava amb les polítiques internacionals mercantils i financeres. Quan hi ha gana i no es té res a perdre no hi ha mars, ni oceans, ni reixes, ni fronteres físiques que puguin impedir l'instint de supervivència. Europa es mira tant la guixa que ha estat incapaç d'asseure's, tractar temes i aportar solucions per evitar que a mig i llarg termini es trobin absolutament desbordats. No, als països de la Unió Europea només els preocupen els doblers; uns per no haver de posar massa i altres per mantenir les seves subvencions. Així, quan ens trobam una guerra en territori europeu i una entrada massiva d'immigrants en el país veïnat, la resposta és sempre la mateixa: que es tracti com un problema intern d'aquell país. Supòs que per quedar bé aquest punt acabarà figurant a l'agenda de qualque reunió d'aquestes de cap de setmana on al marge de la foto de família i l'enorme despesa que suposen no hi ha més que rascar. Mentre, a l'Àfrica els que tenen la sort de no morir de gana, començaran l'inevitable èxode. De veritat, hi ha qualcú que pensa que això s'arregla amb deportacions i amb lleis restrictives? On han deixat la memòria històrica?