La síndrome de l'emperador

A diverses parts d'Europa, la violència juvenil comença a afectar amb força un àmbit que, fins fa ben poc, n'havia estat pràcticament del tot sostret: l'àmbit familiar. En català col.loquial tenim expressions com «més lleig que pegar a un pare», o, encara, més hiperbòlica, «més lleig que pegar-li a un pare i a una mare», per expressar allò que resulta més negligible. L'agressió dels infants als pares constitueix una pràctica estranyíssima a la majoria de les cultures del món, i també ho és a la nostra, malgrat que sigui un fenomen que es comença a produir amb una certa assiduïtat. Puc assegurar que, com a ensenyant, he assistit a algun lamentable espectacle d'agressió psicològica d'un fill a una mare. Es tractava d'un infant que, tenint una intel·ligència ben normal (o potser fins i tot superior a la normal), no aprofitava en absolut el seu temps a l'institut. Veient que no avançava, ni permetia que ho fessin els seus companys (a causa del seu mal comportament a classe), les persones encarregades de fer-ho varen cridar els seus progenitors per discutir amb ells la situació. El jovenel·lo, davant sa mare, s'explicava així: «ho veus què passa per mor de no haver-me comprat la moto? Si m'haguessis comprat la moto, ara no tendries tants de problemes». Aquest infant, com podem comprovar, donava per suposades moltes coses. En primer lloc, que ell constituïa un agent aliè als seus propis estudis; per continuar, que qui sortia perjudicat del fet de no aprofitar-los no era ell, sinó la seua mare; i, encara, que tenia tot el dret a utilitzar les assignatures suspeses -voluntàriament- com a element de pressió per aconseguir un objectiu immediat: tenir moto. Aquest tipus de comportaments asocials o antisocials són suposats a les persones que es troben al límit fronterer de la societat, o, ja directament, dins les àrees de marginació. En molts casos, emperò, ja no és així. A la nostra part del món, començam a trobar una certa transversalitat en aquest tipus de comportament: ja no afecta només les capes més marginals de la societat, sinó que s'estén pertot arreu. Qui és capaç d'expressar-se amb aquesta virulència davant algú a qui no coneix i sobre el qual no té cap tipus de control -un tutor o una tutora, algú que exerceix de cap d'estudis, el director o la directora d'un centre educatiu- presenta un potencial virulent extraordinari en àmbits més íntims, com ara el cercle familiar. Aquest tipus de comportament, evidentment, s'assembla molt a les disfuncions que provoquen algunes malalties mentals, però pot ser propi de persones que es troben perfectament sanes. Sanes mentalment, però no moralment. Perquè justament el que duu a comportar-se d'aquesta manera és la manca de referents morals, la manca d'altruisme i les dificultats per a un mínim d'empatia, fins i tot envers aquelles persones que són molt pròximes. El problema probablement es troba en el fet de tenir-ho tot resolt. Tenir la vida resolta fa que hom no s'hagi d'esforçar per res i que, a més, suposi el propi benestar com un dret adquirit que ningú no pot discutir. En aquestes circumstàncies, la cultura de l'esforç resta totalment anul·lada i qui es pot permetre de prescindir-ne esdevé un autèntic tirà. Tot plegat ha estat analitzat, amb claretat i concisió, pel professor Vicente Garrido Genovés en un llibre titulat Los hijos tiranos. Del curiós comportament que hem descrit, malauradament cada vegada més estès entre nosaltres, se'n diu «Síndrome de l'Emperador». Quan els fenòmens tenen rètol, vol dir que ja comencen a ser preocupants...