La nació s'acomiada

Els elements clàssics de l'equació nacional trontollen: la unió moneda i l'ordre públic, les festes i la loteria (ja n'hi ha d'europea), el pressupost, el sistema sanitari, la televisió, les seleccions nacionals. Tot aquests signes d'identitat s'aguanten amb pinces, i si no fos pels cabals públics que s'hi dediquen ja faria temps que l'entramat hauria fet figa. La constitució -molt útil per altres fins- no ha fermentat com a signe col·lectiu. Pocs se'n recorden del passaport, i els senyals més visibles de la nació-nació són les camisetes dels adolescents i les declaracions de Bono: signes més aviat febles. Per contra, els elements nouvinguts de la definició estan en voga, i més que ho estaran: canviar de nacionalitat -a millor- és qüestió de diners (com gairebé tot, d'altra banda), el món digital t'apropa als companys de viatge que tu triïs i pots dissimular-te darrere un punt i dues lletres (i d'aquí a poc darrere un puntcat), l'amenaça terrorista (i la contraterrorista) és prou comuna, i el problema és molt més la classe -la classe social, no ens enganyem- que el continent. És cert que hi ha una permanent afirmació nacional, en sentit napoleònic, diríem, que sorgeix de tant en tant, però sempre a l'escalf d'altra qüestió: fiscal, laboral, econòmica o d'això que té a veure amb els símbols, tan estimats pels qui necessiten menysprear i dimonitzar tots els nacionalismes per nodrir el seu. Fos el que fos una nació, és el mateix en els temps del canvi climàtic, de l'esclat migratori, de l'occidentalització del món, de les finestres digitals i de la construcció d'Europa? L'estat-família -obligatori i previ a tota elecció- té els dies més comptats que els Rover (tot i que encara n'hi ha que se'n compren un i et parlen del seu encert comprador: hi ha gent per tot). I el més divertit: ¿algú manté la ingenuïtat de pensar que els indonesis, els turcs, els peruans i els italians, per exemple (o els sud-africans, els xinesos, els luxemburguesos i nosaltres, posem per cas) podríem arribar a coincidir, en una definició mínima d'aquest mot, i del seu pes? Philip Roth ha plantejat aquest dilema -la inevitabilitat del ser part d'una nació- a «Complot contra els Estats Units», la seva darrera novel·la, en l'escenari ucrònic d'uns Estats Units governats per Charles A. Lindbergh rere les eleccions del 1940. Més enllà dels conflictes personals, el conflicte col·lectiu posa en qüestió la pertinença a la nació: si ets governat per un president aïllacionista, antisemita i previsiblement company de la colla dels nazis, fugir o oposar-t'hi suposa negar la teva nació? Ens en podem desenganxar, en aquest cas? I si no en aquest, en quin? On és la frontera, el límit, el punt de ruptura? És clar que l'apel·lació és el típic argument de situació límit, que afavoreix les opcions de blanc o negre. Però molt abans de refugiar-se en la ficció, potser molts -anglesos, nord-americans, turcs, italians, nosaltres, per descomptat-, s'han fet aquesta pregunta: què en va quedant, de tot allò que anava inclòs en formar part d'una nació?

Els ciutadans dels països islàmics fan secundària -a la fe- llur nacionalitat, i només aquesta dada ja ens hauria de convidar a girar en sentit contrari. Tanmateix, si la nacionalitat du envescada l'alonsomania i les proclames de Bono, no deu ser tan transcendent com ens han fet creure.

Josep M. Llauradó, escriptor