Quan, fa uns dies, vaig raure per Palma -cosa, val a dir-ho, que els limítrofes hem de fer sovint respecte de l'imant del centre-, vaig rebre una de les sorpreses més emocionants dels darrers temps -salvada, és clar, l'alegria infinita del naixement de les meves bessones aquest passat juliol. Posat, dic, damunt la Ciutat de Mallorca, vaig anar a parar al domicili dels germans Alícia i Màrius Verdaguer Noguera. M'hi va acompanyar un col·lega de l'associació professional de protocol de la qual som part amb molt d'orgull personal, vagi per dit. El dia havia despuntat sota el dilema del sol i els núvols forçant la coexistència en un cel ara radiant, ara plumbi, típic de finals d'estiu. Adés la calor dominava esplendent, adés la grisor densa, metàl·lica, d'una tempesta d'aigua i llamps s'obria camí al capdamunt de nosaltres. Com cal endevinar-ho, el xàfec rompé aigües just en el moment en què el cotxo del meu amic em deixava a la porta del carrer Francesc Sanxo, a tocar d'Arxiduc Lluís Salvador. El desguàs atmosfèric era aleshores formidable, de tanta intensitat, que em va ser impossible de posar un peu damunt l'asfalt. La cara meteorològica, en un moment determinat, prengué un carés tan rúfol, i la pluja començà de córrer pels carrers amb tanta plena, que les ganes -atiat pel xàfec voluminós- foren, més tost, de posposar la visita que hi tenia anunciada. «Quan véngui a Palma, faci el favor de veure'm», m'havia insistit la senyora Verdaguer en els contactes telefònics que tots dos havíem mantingut darrerament. «Véngui'm a veure, que hi ha unes coses de Menorca que vull ensenyar-li».
La meva estima coral per la família Verdaguer ve d'enfora. No diré pas que és de mig segle, per la raó que encara som lluny de semblant edat, però sí que se situa fàcilment pels vols de 1988. Llavors havia fet una petita recerca per localitzar la casa natal, a Maó, de Màrius Verdaguer i de Travessí, el novel·lista d'entreguerres, pare d'Alícia i del germà homònim, tot aprofitant el centenari del naixement. El fet, absolutament modest, serví per convèncer l'ajuntament de fixar un marbre sobre l'enfront del domicili, al carrer d'Isabel II, a la banda que guaita sobre els penya-segats del port llegendari de la capital menorquina. Després, com a secretari de l'Ateneu que vaig ser, em va correspondre d'intervenir en el procés de cessió a l'entitat d'un estimable llegat de records personals, apunts, fotografies, llibres, etcètera, i una magnífica col·lecció d'aquarel·les que havien pertangut al novel·lista. Els béns, com és natural, encara ara romanen al vestíbul de la biblioteca. I bé: aquests vint anys no havia interromput el contacte amb la família, principalment amb Màrius Verdaguer Noguera, que vivia a Barcelona. L'havia visitat freqüentment al pis del carrer Sardenya. Fadrí, tenia la companyia de Maria del Carme Llompart, mallorquina, segona esposa de l'escriptor. Quan no anava a veure'l, solia telefonar-li. Després de la defunció de la senyora Llompart, Màrius, és clar, es quedà sol. La tristesa coral, però, es féu encara més punyent el 31 de gener de 1994, data en què unes guspires d'un soldador caigudes sobre l'escenari van produir l'esfereïdor sinistre del Gran Teatre del Liceu. El voraç incendi també cremà la biografia entera de Màrius, violinista de l'orquestra, que veié precipitada la seva jubilació com a músic. En els darrers dos anys, però, li havia perdut la pista. En el telèfon de Barcelona, ningú no em contestava. Vaig alarmar-me, imaginant, potser, la fatalitat. O tal volta que hagués marxat a alguna residència geriàtrica. De ser cert, ¿en quina hauria anat a raure? Impossible saber-ho. Entretant, Alícia, la germana que vivia a Palma, també havia canviat de domicili. La guia telefònica no em servia de gaire, perquè a penes sabia el primer cognom del seu marit: Ponsetí. L'esperança, però, vaig recuperar-la inesperadament. Havent d'escriure una carta a un ajuntament mallorquí, fullejava un directori municipal, i la meva sorpresa va ser veure-hi el nom d'un secretari de corporació que portava els llinatges Ponsetí Verdaguer. Havia de ser un fill d'Alícia, seguríssim. Cinc minuts més tard tenia el telèfon, i la senyora Alícia, a l'altra banda, em féu recuperar l'alegria. «En Màrius fa tres anys que viu amb nosaltres aquí a Palma. L'insistesc que véngui a veure'ns». I és clar, ho vaig fer, fins i tot superant la dissuasió d'una pluja intensa de finals d'estiu. Us ho acabaré la setmana vinent.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.