Això sí que no canvia

Mentre la nostra capacitat d'oblidar es posi en marxa a ritme accelerat hi ha un col·lectiu que patirà de forma molt directa totes les mancances. Evidentment no estic parlant dels nostres nins i nines superprotegits sinó d'aquells a qui la llei i els pares els han llevat tota l'autoritat. Els professors d'avui en dia han de donar classe -perquè ensenyar ja és per molts una tasca quasi impossible- en unes condicions abismalment diferents a quan ells seien en els pupitres com a alumnes. Una època en la qual podíem ser quaranta i pico nins i nines a una classe i no passava res perquè si passava qualque cosa es solucionava en trenta segons tant en el centre com a casa. Els professors eren una autoritat inqüestionable, similar a la que els nins trobaven també a casa. D'això ens hem anat a l'altra banda, a casa es perd el respecte i a l'aula no es perd perquè no s'ha tengut mai. Després d'això no hi ha cap docent que lluiti hores amb adolescents i quan es trobi amb adults no relati amb una mica d'angoixa el seu quefer diari amb alumnes i pares -la majoria desesperats davant una situació que ja se'ls ha anat de les mans. Quan ja es reuneixen un parell comencen les comparacions; a la pública es fan manco hores i es cobra més mentre que la privada perds això però guanyes a no sentir-te desemparat davant algunes situacions. I és que si fessin conferències sobre els conflictes que diàriament es viuen a les aules ens farien pujar els colors als que sovint comparam només les vacances. Amb raó a les farmàcies es fa befa sobre com augmenten les receptes d'ansiolítics quan els professors tornen a les aules...

Kika Rodríguez, periodista