Un pintor que no està de moda

Ahir va inaugurar, al casal Balaguer, de Palma, el pintor maonès Josep Vives Campomar, un dels artistes més sòlids d'aquest arxipèlag. Podríem dir que la seva pintura no està gens de moda, cosa que afalagaria l'artista, però això no seria més que una apreciació de molt escassa rellevància. La pintura és allò que queda quan ja ha passat de moda, quan les apetences més peremptòries dels col·leccionistes, dels crítics, dels marxants i dels promotors culturals s'han esbucat en un sotrac, cosa que aquests darrers decennis succeeix d'una manera molt atropellada. És a dir, Josep Vives Campomar és artista pintor i les seves pintures no poden ser contemplades sinó des d'aquells bancs de jardins solitaris -permeteu-me una imatge melangiosa- en els quals el temps roman aturat: no perquè no passin coses arreu del món, sinó perquè s'han de preservar aquelles coses que no passen. Hi ha artistes (De Pisis, Freud, Morandi et alt) que hi contribueixen de manera molt notòria. Per exemple, la dosi de silenci que les pintures del pintor maonès pot aportar a les nostres vides, la idea de quietud, de transcendència del moment, els lleus perfums religiosos amb què embolcalla els paisatges i els objectes, tracen, en el seu conjunt, els camins de cap a uns àmbits interiors sobre els quals cap altre artista ens sabria orientar. No confongueu la figuració de Josep Vives Campomar amb els resultats de la repetició mecànica d'unes habilitats més o menys acreditades o amb el cultiu de vel·leïtats comercials. No trobareu artista més exigent amb si mateix, més fet a l'austeritat com a preu de l'autoexigència. Servidor vaig mantenir amb ell una entrevista breu i substanciosa (per les seves respostes), que figura en el catàleg, i en la lectura de la qual podreu fer-vos una idea de les seves línies generals d'actuació, del seu credo, per dir-ho en termes catequístics (i llegiu, sobretot, l'escrit d'Emili Balanzó). Josep Vives Campomar és un clàssic en la seva actitud davant l'art i l'ofici. Els seus moviments no registren ruptures (que foren un valor molt cotitzat en l'akelarre dels vuitantes), i si voleu estudiar la seva evolució haureu de programar-vos molt acuradament per al cas. És clar que hi ha una evolució, però no la detectareu a primer cop d'ull, ja que habita en les atmosferes dels seus paisatges i en els batecs inaudibles, encalmats, de les natures silents, tot això molt ben connectat amb la temperatura vital de l'autor. Ara, una obra seva us serà per sempre una bona companyia, com la d'aquelles persones de les quals sabeu que sempre hi seran, per més que no proclamin a crits la seva presència. Bé, per començar, anau sense presses a veure els quadres. I ja me'n direu coses...