La joguina de Matas

El Partit Popular ja té la seva televisió i Matas la seva joguina infernal. La gala d'inauguració d'IB3, més que una festa social, va convertir-se en un striptease ideològic, amb el qual els conservadors volgueren aclaparar el 50% de la població de les Illes que no els vota i els teleespectadors de Catalunya que sintonitzaren Canal 33. Maria Umbert va fer tot el que sabia, i més, per a plasmar en pantalla la visió que el senyor Matas té de tots nosaltres des de l'òptica de l'antropologia cultural. I ho va aconseguir plenament. Ara sabem que Matas no ens puntua gaire amunt. Encara que no ens ha sorprès gens, ja ho intuíem. Tanmateix, el fet que, a la gala, no existís el factor sorpresa, no minva el sentiment de frustració que sentírem en preveure el mal ús que es farà d'un mitjà que, sense prescindir de les seves funcions essencials d'informació i d'entreteniment, hauria pogut contribuir, de manera decisiva, a la cohesió social i cultural del país. Entre altres coses, era una eina ideal per a donar motius d'estimar la terra, els costums i les tradicions, els immigrants. I per a obrir finestres al món des de la perspectiva d'un poble sense complexos que vol participar del batec del dia a dia. A més a més, IB3 ens era imprescindible per a donar un impuls definitiu a la normalització lingüística del català. Que somnio truites? És cert. No perdérem la independència un onze de setembre, sinó que la perdem cada dia en anar al Súper i veure'ns obligats a girar la llengua si volem emportar-nos la compra a casa. No cal ni dir que el model de televisió pública de la senyora Umbert no millorarà les coses. Més aviat contribuirà a aprofundir en el desconeixement de la realitat social de les Illes i afavorirà la substitució dels valors culturals que ens són propis per un tutti frutti, propi d'una societat sense referents. Tot sigui dit: l'única referència a la memòria, al llarg de la gala, la va fer Terremoto de Alcorcón en demanar a Catalina Cirer on havia deixat les seves filles. Però és evident que l'artista no pretenia altra cosa que fer-se estimar per la batllessa. I parlant d'artistes. L'elecció dels que participaren a la gala, suposa una autèntica declaració de guerra, per part d'IB3, contra els solistes i grups catalans. D'aquests, únicament el menorquí Cris Juanico va poder superar la censura. La resta que actuaren foren castellans o mallorquins que canten en castellà. I és que amb una cançó en català n'hi havia prou, si Umbert no pretenia altra cosa més que oferir-nos un exemple d'allò que Rosa Estaràs entén per bilingüisme natural. Ni tan sols foren tinguts en compte els artistes que participen habitualment a les costellades organitzades pel Partit Popular, a través de l'Ajuntament de Palma o les associacions de pensionistes. El temps de Franco la llengua del nostre país no servia per a cantar. Doncs ara passa exactament igual. Ni per a cantar ni per a expressar-nos, si no és en llenguatge col·loquial. Catalina Solivellas i Llum Barrera salaren en totes les seves intervencions i, de tant en tant, per no desmerèixer al costat d'Agustín El Casta, deixaren caure qualque frase en castellà. Matas, assegut a primera fila, no podia acopar de tant bé com s'ho passava. L'enginy de El Casta el feia definitivament feliç. Els fans de El Casta afirmen que representa l'humor mallorquí, cosa que no és cert. La capacitat d'un poble d'ironitzar sobre els seus hàbits i comportaments, és demostrativa de la seva maduresa i intel·ligència. Tanmateix, l'humor de El Casta és un altre. No ironitza sobre la forma d'ésser dels mallorquins, sinó que en fa befa. Així com Xesc Forteza reflectia la comicitat d'un país amb complex d'inferioritat respecte del que el colonitza, El Casta és l'exponent de l'humor que segrega el colonitzador. A la gala d'IB3 va fer una exhibició dels seus recursos. I Catalina Solivellas i Llum Barrera s'esforçaren per estar a la seva alçada. No faltaren, en boca de l'una o de l'altra, les referències al botifarró, al camallot, a la sobrassada o a l'ensaïmada, ni expressions tan vulgars com la de referir-se a una actriu dient que «està bonota». A la presentació d'una gala, a TVE1, haurien afirmat que «Fulana está buena»? Ho dubto. Però imaginen que la gent de per aquí som de pasta gruixada. Al costat d'elles, Fernando Schwartz, amb un castellà impecable, ens va semblar un professional d'una peça. Tots feien el seu paper. Schwartz representava la llengua de cultura, la superior. Catalina Solivellas i Llum Barrera, amb el suport determinant de El Casta, eren els portaveus de la llengua i cultura inferior. Així de clar. Estic convençut que la UIB no ha donat el vistiplau al llenguatge que empraren. Aleshores, quina és la institució responsable d'aquest bunyol? L'OCB? No. L'AELC? Tampoc. Tal volta les cases regionals, el COFUC o l'IEB. Caldria que es fes públic. Ja que Maria Umbert se'n guardarà com de caure de dir-nos-ho, suggereixo als meus companys de les pàgines de Cultura i Societat que demanin l'opinió dels responsables d'aquestes entitats per tal de saber què n'opinen, d'aquesta posada de llarg d'IB3. El que en penso jo, ho he escrit. Malauradament, es confirmava tot allò que m'havia imaginat. És a dir, que inauguràrem la televisió del Partit Popular. Tan sols vaig aprendre una cosa nova després de passar-me tres hores pendent de la pantalla. Mireu, som granat i no ho sabia. Aquesta bona actriu, com és Catalina Solivellas, ens acaba de fer saber que els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers patim sordesa. Ens parlava a crits, i se'n sortia. Si fos peixatera, no necessitaria corn.