A principis d'agost passàrem uns dies al nord d'Alemanya, ara tan a prop de Sant Joan, de Mallorca. Només dues hores d'avió, directe a Leipzig o Berlín, i només 29 euros amb un aparell modern d'aquestes companyies que es diuen de «baix cost» i que revolucionen el mercat dels viatges. El contrast, quasi repentí, és assegurat. Un passa dels rostolls eixuts i cremats pel soleller d'agost al Pla de Mallorca, als boscos humits d'arbres caducifolis immensos de la Saxònia i la Turíngia alemanyes: de la calorada, al fred i la pluja.
La Coral de la Universitat de les Illes Balears, dirigida pel santjoaner Joan Company, feia una gira per Alemanya: Leipzig, Dresden i Weimar. Contrades per les quals grans pensadors i grans músics alemanys hi passejaren la seva creativitat; Wagner, per exemple, hi perllucà la seva obra Tannhäuser -al castell de Warburg-. Però la regió té un nom musical per antonomàsia, el de Johann Sebastian BACH, citat molt sovint com el major talent musical que ens ha donat la història. La Coral cantà a diverses esglésies i ciutats on Bach passà part de la seva vida. Des d'Eisenach, on va néixer l'any 1685, passant per Weimar, Dresden, i, sobretot, a Leipzig; aquí a l'església de Sant Tomàs, en la qual Bach féu de mestre del cor, de 1723, fins que hi morí el 1750, hi és enterrat.
El programa que féu la Coral de la UIB en la seva gira per Alemanya era bàsicament de música religiosa. Una primera part de compositors d'arreu del món, i, per dir-ne alguna cosa forçadament breu, hi destacaria la peça de Knut Nystedt (nascut a 1915) Immortal Bach, una obra en la qual -com es diria ara- es «deconstrueix» la música de J.S. Bach, per, al final, retornar als seus sons genuïns. De la segona part, dedicada a compositors mallorquins, catalans i espanyols, des de T.L. de Victoria a Pau Casals, em va sobtar Ecce Quomodo d'un jove compositor del País Valencià, A. Alcaraz (nascut el 1978), per les seves harmonies que enrevolten i emboliquen els oients, de forma atractiva i inquietant. Ara bé, essent els concerts d'una interpretació i direcció perfeccionistes, el sentiment, sobretot pel fet de cantar davant la sepultura de J.S. Bach i a llocs on hi estrenà peces fonamentals, fou el component principal del tour de la coral. I no just això, sinó també la crida a l'alta responsabilitat del mestre Joan Company, de mostrar el seu bon quefer davant un públic i uns llocs que no donaven cap casta de treva. Els puc assegurar que la Coral de la UIB sona meravellosament i ho puc dir després d'escoltar-los a l'església de Sant Lluc -bombardejada i quasi destruïda durant la segona guerra mundial, a Dresden- un pic reconstruïda, fou usada per Karl Böhm per a molts dels seus enregistraments: és un lloc d'una sonoritat impecable i impactant.
A Weimar, el teló de fons, davant el qual els nostres cantaires hagueren d'afegir un raig més de cançons per les demandes del públic, era l'enorme tríptic que Lucas Cranach El Vel, va pintar i que s'acabà el 1555. La sang de Crist crucificat brolla amb força del seu costat obert per la llança i cau damunt el cap del pintor, que s'autoretratà devora Luter, el reformador, el qual mostra el Nou Testament per la part de les paraules de Sant Joan: «La sang de Crist neteja de tot pecat». Una peça que surt a totes les històries de l'art.
Però vaja, essent tot això important per als qui ens interessen aquestes temàtiques, per a un servidor hi hagué uns moments encara més especials. En Joan Company m'havia demanat que per fer el programa d'aquesta gira li feia molta d'il·lusió que hi hagués fotografies del meu cosí Climent Picornell, mort ara fa uns anys, molt jove i un dels millors fotògrafs de natura que ha donat les illes Balears, com molt bé diuen els professionals que s'hi dediquen, també era de Sant Joan de Mallorca. Així ho férem, triàrem cinc fotografies de racons de les illes Balears per il·lustrar el programa de mà amb textos, en alemany, del president de les illes Balears i del rector de la nostra Universitat. En un moment d'un dels concerts vaig aixecar el cap i vaig veure molts dels programes als bancs dels espectadors, amb les fotografies que havíem elegit i, un poc més envant, en Joan Company, dirigint. Fou un instant d'aquests que es recorden sempre. Vaig decidir contribuir, des del meu banc al fons de l'església, cantant la veu de baix del coral de Bach Jesus meine freude, que la coral interpretava en aquell mateix moment, i que havia après en els meus temps de cantaire. Va ser el meu homenatge a l'immortal Bach. Les veus feien reviure la música i l'esperit del músic. He decidit que les seves Variacions Goldberg, sonin constantment, aquest estiu, al meu iPOD. Diguin-me fetitxista, si volen. Però si hi ha un parell de coses en aquest món que ens fan passar gust, una és la música. Un altre dia podem parlar de les altres.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.