Bartomeu Picornell

Palma i Calvià

Bartomeu Picornell05/09/05 0:00

Tan sols l'enrenou calvianer ha evitat a Catalina Cirer que l'evidència que no comanda a Palma ocupàs totes les portades. Fa un any aquest diari avançà els malabarismes que realitzava per evitar l'entrada de Begoña Moragues a l'Ajuntament. Ara ja hi és. Han partit Nadal, Jiménez i Arregui. Catalina Cirer practica un joc tan espectacular com poc eficaç. Al final, però, des de la discrecció o des de les tenebres, José María Rodríguez sempre acaba guanyant la partida. L'autèntic batle de Palma, el veritable president dels conservadors de Ciutat, comanda. A Cirer, una majoria absoluta li pot servir per conservar el càrrec, però no per governanr. Pareix com si la dreta hagués decidit suïcidar-se en els dos municipis amb més importància electoral de les Illes. Els passarà factura? Fa tres convocatòries electorals a les quals el PP-Balear arriba amb circumstàncies especials: una amb el Túnel de Soller, la següent amb la traumàtica substitució de Cañellas, la darrera després de quatre anys a l'oposició. El percentatge de vot obtingut a Mallorca ha estat sempre el mateix. Tan sols això hauria de bastar per convèncer l'oposició, especialment el PSIB-PSOE, que no basta estar asseguts a la porta del carrer Miracle per esperar el pas del cadàver de l'adversari.

Mentrestant, la història calvianera pot acabar amb Carlos Delgado convertit en un émul d'Hormaechea, batle d'un poble sense el suport del partit que el presentà. Aznar no tengué cap problema per liquidar Cañellas. Pareix que Matas ho té més complicat. Ha reaccionat molt tard. No s'ha fet càrrec de la situació fins que la sang vessava. Ha deixat que Delgado es fes gros i ara l'única sortida és humiliar-lo, quan, fa uns mesos, hauria bastat amb un toc d'atenció.

Carlos Delgado no va desbaratar cap operació a Son Massot. En tot cas, i sempre segons la relació dels fets dels seus amics, Delgado s'hauria sotmès a pressions. I només hauria canviat d'opinió per altres pressions més convincents. Repetesc que això és el que es desprèn de la narració dels seus amics. És un heroi, doncs, d'una pasta una mica estranya. Haurem de demanar a Déu que conservi la vista als que l'hi volen convertir i als que el comencen a apreciar.