Aquest estiu no està essent gens habitual. Poques nits hem sentit la típica calorada aquella que ens unia a tots els residents de la casa en el racó més fred. I així, mentre aguantam un estiu bo de dur, hem vist com en el món de la informació els accidents i els morts no han aturat. Les morts tràgiques solen ser motiu de reflexió per aquelles persones que fins a la data segurament no s'havien plantejat la tasca d'aquelles persones. Això mateix ha passat aquests darrers dies amb la mort dels militars espanyols a Afganistan, perquè amb ella hem tornat a reviure moltes coses; el paper de l'exèrcit espanyol a la zona, l'anterior accident, l'actuació del Ministeri de Defensa, de l'exMinistre Trillo i d'Aznar a la seva darrera legislatura... Sens dubte, el tema dóna per a molt.

Al marge de les formes, que encara que hi hagi molta gent que pensa que no són gaire importants jo pertany a la minoria, una és tan il·lusa que es pensa que la guerra PP-PSOE tendria una petita treva en un cas com aquest, però està vist que el rendiment polític no coneix l'ètica, un vot és un vot. Ara resulta que el problema de tot això és que no els agrada Bono i s'estimen més Zapatero, un fet que no sorprèn gens, ja que serà realment nou veure com la dreta enfila contra una ànima bessona. La cosa restarà com a molt familiar. Així, l'ínclit Zaplana no ha deixat passar l'oportunitat per mostrar-nos una vegada més com és fa oposició en aquest país, a costa de deslleialtats i molta amnèsia, que en parlar de mi no ric.

Aquí, en el nostre petit país, no ens passen aquestes coses perquè al marge del petit lapse de quatre anys durant el qual varen governar els dolents -els que casi enfonsen el turisme i obligaren la decent i discreta classe mitja mallorquina a fer mangarrufes per poder entrar els seus fills en les bones escoles concertades- aquí sempre han governat els mateixos, els del collar de color blau. I aquesta és l'única explicació que li puc donar a la trista oposició que es fa a un Govern sense complexos com el nostre. Una simple ullada per la nostra realitat presidida per l'especulació posaria els pèls de punta a qualsevol, sempre que no sigui mallorquí. Si a sobre és de Palma, la cosa ja agafa un to humorístic molt especial. O és que una possible Cirer a la romeria no és un perfecte argument per a un gag de Los Morancos? Tal vegada aquest sigui el problema, que aquesta dona ens la prenem en sèrio.