Quadern de viatge

TW
0

Divendres, 5.- Molt rarament ens és concedit el privilegi de conèixer un home intel·ligent, però més infreqüent és encara el privilegi de conèixer un home savi, tal vegada perquè tots els homes savis són intel·ligents, però molt pocs homes intel·ligents són savis. Fa pocs dies, l'atzar i la intervenció d'un bon amic propiciaren l'avinentesa, em fou dispensat aquest do tan extraordinari, enriquidor i poc comú que és conèixer un home savi, savi en un sentit científic, reconegut estudiós en l'àmbit acadèmic, savi en un sentit humà, ample i profund, que vessà, sobre nosaltres, no pas llur saviesa de coneixements, la qual cosa ha fet amb escreix a les aules i als llibres, a les universitats i a les institucions, ans llur senzillesa, una qualitat escassa en aquests temps d'impostura i artifici, que només abasten els homes que ultrapassen el saber teòric per haver el saber més equilibrat i exigent, una saviesa que els fa més humans, més naturals, més generosos, més humils, essent, com són, grans en les seves respectives disciplines. A l'entorn d'una taula parada, assortida amb menges de la terra i bons vins per pair-les, vins reconfortants que, beguts en la justa mesura, acreixen l'enteniment, a recer d'una assossegada, mediterrània nit d'estiu, en el jardí de can Joan Pomar, escriptor de Campos, constructor de paret seca de paraules, i versos, i escriptures que maduren amb la cremor del call encès i la força d'un sentiment interior de resistència al desnonament de casa nostra, vaig poder conèixer mestre Joan Veny i Clar, prestigiós lingüista que ha excel·lit en el mestratge de la dialectologia, autor de nombroses obres, investigador rigorós i, alhora, compromès amb la llengua catalana. És, en Joan Veny, home de gest sobri i somriure fàcil, d'un parlar amable que fa còmoda la conversa, prudent en el judici i auster en la censura, sensible i preocupat per tot allò que afecta les persones, d'una bonhomia innata que transmet a través d'una mirada neta que, sense ser imprudent, no és gens cauta. En Joan Veny és un personatge, una personalitat de vastíssima cultura, i, això no obstant, té l'habilitat, i la facilitat, de fer-nos sentir, com interlocutors, a la seva mateixa alçada, no pas perquè puguem igualar-nos-hi, sinó perquè ell abaixa al nostre nivell i fa planera, espontània la coincidència. La seva modèstia l'engrandeix, l'honora el seu tarannà proper i entranyable. Fou un vespre per guardar-ne memòria: la grata companyia, la pau silenciosa del celobert estrellat, la remor d'un broll capficant-se a la superfície cristal·lina d'un minúscul estany, la proximitat i l'afecte dels amics, un tassó de malvasia de Banyalbufar, l'exemple d'inexpugnable fidelitat d'un home savi, un home savi d'una intensa humanitat.

Dijous, 11.- Fóra fàcil culpar la calor del nostre desvari, àdhuc de la nostra despietat, del nostre furor, puix que a l'estiu, més que en qualsevol altre temps, bèsties i animals s'agermanen a les festes patronals en desigual destí, i sempre els animals s'emporten la pitjor part: vexació, nafres o mort. Algunes bèsties humanes, d'instints o sentiments degenerats, intenten justificar la barbàrie en el costum, en la tradició, dubtosa i estèril, com si les tradicions innobles que es fonamenten en la brutalitat no mereixessin desaparèixer, com si la incivilitat col·lectiva pogués alentir, deturar o anul·lar la civilització. Pels qui no ho recordin, la definició textual de civilitzar és: treure de l'estat salvatge, fer passar a un estat més avançat de cultura intel·lectual, social, moral, etcètera. El maltractament d'animals per diversió és d'una gratuïtat que insulta la intel·ligència, fer l'afectivitat, rebaixa la condició humana, un acte malsà de crueltat innecessària que retorna els qui el practiquen, i els qui el toleren, a les cavernes, a l'estultícia, a la imbecil·litat, a la ignorància. Un poble que es distreu executant la violència envers els animals és un poble insensible i primitiu, digne de blasme i menyspreu. Mai no seré aquiescent amb els botxins, ans m'avergonyiré de llur inclemència, ni indiferent amb les víctimes, malgrat que aquestes siguin indefensos animals irracionals. I encara diré més: tots aquells que no infonguin, amb la paraula i l'exemple, als seus fills el respecte per la vida i, en conseqüència, la repugnància per la injustícia i l'abús, seran culpables de negligència, de complaença amb la part més miserable de les persones, la que ens priva de sentir compassió davant el sofriment.

Lluís Maicas, escriptor