Sobirania alimentària

El control del procés agroalimentari és una de les eines principals de dominació de la humanitat. La producció i el consum d'aliments segueix sent, com en el passat, un important instrument de colonització econòmica i cultural. En l'alimentació hi conflueixen elements essencials com l'economia de vastes regions del planeta, la supervivència física de milions de persones, les pautes de salut de la població mundial o l'equilibri ecològic.

A hores d'ara el control del sistema agroalimentari mundial està en mans d'unes dotzenes d'empreses transnacionals, la majoria d'elles nord-americanes. L'impuls al consum de plaguicides i insecticides, l'apropiació privada dels recursos genètics, l'empobriment accelerat d'aquests recursos, la inseguretat alimentària, l'exclusió de les produccions locals de les cadenes de distribució d'aliments, la imposició de«fast food» desterrant les tradicions alimentàries locals, l'aparició de noves malalties i l'extensió d'algunes de velles, l'expulsió de la terra de milions de camperols i el seu amuntegament en els suburbis o la continuïtat de la malnutrició d'extensos sectors de la població mundial, també són tristes realitats del nostre món globalitzat.

És en aquest context desolador on pren cos, provinent dels països en vies de desenvolupament, el concepte de sobirania alimentària. La sobirania alimentària és el dret de tots els pobles a disposar de les seves pròpies polítiques agràries, pesqueres, alimentàries i de gestió de la terra, de forma que siguin ecològicament, socialment, econòmicament i culturalment apropiades per a ells i les seves circumstàncies úniques.

Això implica reconèixer el dret dels pobles a l'alimentació i a produir els aliments. La sobirania alimentària suposa el reconeixement pràctic de l'alimentació com a dret humà, i per tant com a objecte de polítiques que tenguin en compte les necessitats col·lectives. Significa que tots els pobles tenen dret a una alimentació sana, nutritiva i culturalment apropiada, i a tenir la capacitat de mantenir-se a ells mateixos, respectant les seves pròpies cultures i la diversitat dels modes pagesos, pesquers i indígenes de producció, comercialització i gestió dels recursos.

Europa és el primer importador mundial de les produccions agroalimentàries dels països en vies de desenvolupament. La posició general del bloc europeu és favorable, en molts d'aspectes, a un model agroalimentari internacional més equilibrat. En canvi el principal exportador mundial de productes agroalimentaris són els EUA i les principals empreses de la indústria agroquímica són dels EUA. També el país més proteccionista i que altera quan convé la dinàmica dels mercats agroalimentaris són els EUA. S'ha de reconèixer que als EUA hi ha un gran interès per l'agroecologia i que els agricultors nord-americans són pioners en moltes iniciatives favorables a un canvi de model. Però aquestes iniciatives no són les més influents a l'actualitat.

Diuen que s'ha de desarmar la defensa de l'agricultura europea que la UE ha construït. L'alternativa seria el model americà. Jo no ho crec. En tot cas aquest model s'ha de reorientar, se n'han d'eliminar excessos industrialistes i afavorir una agricultura vinculada a assegurar una alimentació sana i a preservar el medi ambient. Un model agroalimentari més equilibrat afavorirà a tothom. Des d'aquest punt de vista, quan es defensa el consum dels productes locals s'està sent conseqüent amb la solidaritat amb els altres pobles. De la defensa de la nostra maltractada pagesia no se'n dedueix cap desastre per a la pagesia del tercer món. És al contrari: la causa és comuna.