Corella, UM i el Príncep de Viana

Però sí que us vull treure el gat del sac i explicar-vos aquesta estranya associació que he armat al títol. Una de les obres de Roís de Corella és l'epistolari amb el Príncep de Viana. Es tracta d'un joc literari -en alguna cosa havien de passar el temps, in illo tempore- on el príncep planteja a l'eloqüent i dúctil capellà valencià la següent qüestió: «Si anau en una barca, passant dues dames (d'una riba a una altra) i quan sou enmig d'un gran riu us és precís de tirar-ne una a l'aigua, quina hi tiraríeu: la que estimau però ella no us estima o la que us estima i vosaltres no estimau?». Es tracta, com diuen els entesos, d'un debat medieval -ja el practicaven els trobadors- però jo diria que, mutatis mutandis, és un debat etern, aplicable no només als assumptes del «coeur» sinó que també es pot fer extensiu a altres àmbits, com és el cas de la política.

Jo pens que UM es troba immersa, també, en aquest debat. I els fets de les últimes setmanes a Calvià i a Andratx ho posen de manifest. La pregunta seria: amb qui li convé governar, a UM: amb el PP, a qui estima però en canvi ells no l'estimen gaire, o amb la progressia a qui ella no estima però en canvi ells sí que l'estimen? Desembullem un poc la troca. No hi ha dubte que UM estima el PP. Ambdós tenen molts de punts en comú: són d'una mateixa base social -llegiu, si us convé, classe-, tenen les mateixes aficions: els mola la natura encantada -podeu suposar un error d'impremta i llegir: asfaltada-, s'emocionen junts davant fets culturals sublims com és la contemplació d'un minúscul llibre que haurien pogut comprar a qualsevol mercadet filomorú... i una llarga tirallonga de punts suspensius que cadascú emplenarà com vulgui. Però entre tantes d'afinitats resulta que l'amor correspost és impossible. Incomprensiblement el PP no estima UM. Només la vol posseir -no sé si caponar-, ser eternament un sol cos. I això ja sabem que és impossible i condueix, indefectiblement, al desamor popular. Per altra banda, amb l'esquerra, o amb la progressia, passa tot el contrari. Aparentment no s'avenen gens ni mica. Ella els troba idealistes, poc pragmàtics i, fins i tot a alguns, poc glamourosos. En canvi ells, que també li troben defectes, l'estimen, potser no amb bogeria ni amb frenesí, sinó per necessitat, perquè, a vegades, les coses de l'amor són així com són, en aquesta necessitat s'estableix una harmonia de contraris. Com la sobrassada i la mel, per exemple.

I si repassam i comparam, mentalment, els fets de la legislatura passada i l'actual veim que les coses van, mínimament així com deim. Cada dos per tres, fa quatre anys, dona Maria Antònia trobava una excusa per sortir del botador. Si no eren els cavallistes, eren un excés de rotondes, si no eren ous, eren colomins. Ara, en canvi, ha passat a una figura de segon ordre, a un element decoratiu, a regnar però no governar.

Corella va contestar, ben segur d'ell mateix, que la qui tiraria al riu seria la que ell no estima però sí que ella el vol. Però només fou en una primera instància. Després d'unes reflexions del Príncep i qui sap si d'un desengany amorós fort -el de Caldesa, que ara no explicarem- Corella decideix tirar al riu la dama ingrata -la que no l'estima a ell- i ho fa amb ràbia i ira sense resar-li ni un míser «requiescat in pace».

Potser UM haurà de prendre la mateixa decisió? No ho sabem. Alguna cosa haurà de fer si no vol perir ella en aquest naufragi d'empentes i travetes. Perquè allò que va dir Corella: «en amar, no en ser amat, mon darrer bé reposa» només és per als idealistes com tu i jo...