Les víctimes de la guerra dels móns

Esperem que el senyor Francisco José Hernando no porti pistola, perquè si en porta ja hem begut oli. Serà igual que John Wayne. Aquest home justificaria els trets de Ringo Kid (John Wayne, és clar), sempre que fossin per a protegir la diligència que creua l'Oest de la mà de John Ford. Ara diu que els policies anglesos que dispararen a un immigrant actuaren correctament, perquè ens trobem a les portes de la Tercera Guerra Mundial. Molt possiblement el jove immigrant no se n'havia assabentat d'un fet tan transcendent, però és evident que era un enemic potencial. De manera que el seu assassinat va ésser un assassinat preventiu. El president del Tribunal Suprem veu el món dividit en dos grans blocs, si fa no fa com ho veu Aznar. Un és l'Occidental i l'altre, l'islàmic, amb tots els matisos que facin falta. O dit amb paraules més contundents: donades les circumstàncies de guerra latent que ha detectat el senyor Hernando, podem empobrir el llenguatge i fer-lo, alhora, més apocalíptic, de manera que tots ens entendrem si els denominem els móns de la llum i de la foscor. El de la llum és el nostre, cosa que no dubto. El model de vida que representen els països europeus i els Estats Units, principalment, ha assolit un seguit d'avanços que afecten el benestar social i cultural i el respecte a la llibertat de la persona, que no podem qüestionar enlairant banderes de fals progressisme. Per entendre'ns, posats a triar, vull conviure amb els cínics d'aquesta part del món i no amb els il·luminats de l'altra. Dit això, cal afegir que als guanys col·lectius que hem aconseguit amb esforç i sacrifici, no els posen en perill únicament la gent de fora, sinó una bona part de la de dedins. Els fets de Londres ens ho demostren. Després dels atemptats del 7-J, Scotland Yard no ha tingut manies a tirar a les escombraries tota la paperassa que s'ha legislat els cinquanta anys darrers entorn del dret a la vida, i assassina un ésser que no tenia res a veure amb la guerra dels móns. No era europeu ni islamita, i si es trobava a l'estació d'Stockwell -ell, acostumat al sol!-, és perquè el senyor Luiz Inácio Lula da Silva no ha complit la seva promesa electoral de donar-li feina a la seva terra. Era un home com tants d'altres, cosa que ha permès a les diplomàcies anglesa i brasilera resoldre l'incident de la manera més discreta possible. Tanmateix, fa la impressió que acabem d'enterrar qualque cosa més que un cadàver. La consciència individual, potser? Sí. I també l'esperit humanitari que ens semblava inherent al món occidental. Ja sabeu: proliferació d'ONG's i d'associacions en defensa dels drets dels animals, desprestigi dels espectacles violents com la boxa o els toros, rebuig del marxisme per la supeditació dels drets individuals als interessos col·lectius, etcètera. L'assassinat d'aquest jove brasiler, ha posat de manifest que la vida d'una persona no val molt o poc, perquè en realitat no val res. Únicament cal trobar una justificació consistent, com és ara la por infinita que senten els anglesos a un nou atemptat islàmic. De les nou bales que feriren Jean Charles de Menezes, vuit feren impacte en el cap. Això vol dir que Scotland Yard l'havia condemnat a mort amb un menyspreu total envers la justícia del país. Curiosament, el 85% dels ciutadans anglesos són partidaris d'augmentar els poders de la policia (la qual cosa significa el retall de les pròpies llibertats), i la popularitat de Toni Blair ha augmentat considerablement. Tant, que ja se sent autoritzat a dir qualsevol disbarat. Després d'afirmar que les explosions del metro de Londres són un atemptat terrorista, proclama que «allò que nosaltres (en referència a anglesos i americans) fem a l'Iraq i a l'Afganistan, és construir una democràcia». Sí, sobre milers de cadàvers, sobre ciutats derruïdes. Més que una frase, Blair ens ha ofert una perla. Si fa no fa de tant de pes com la del senyor Hernando. I, curiosament, ni les paraules de l'un ni les de l'altre no han provocat la protesta dels col·lectius socials més implicats en la defensa dels drets humans. En fi...! El fet que l'estultícia predomini sobre la sensatesa és el primer símptoma devastador d'una guerra. Potser la guanyaran Bush i Blair (i Aznar des de la claca), però no la perdrà únicament l'Islam. La perdrem, sobretot, els ciutadans del món lliure. Ja l'estem perdent.