Caciquisme mutant

L'altre dia ja en vaig parlar, de les arbitrarietats que comporta la mobilitat per aquesta illa nostra. No només per circular per les carreteres sinó també pels nuclis urbans. A l'indret més impensat et trobes que no pots passar o que t'hi has d'estar una bona estona aturat. O has de fer una marrada. I sense rebre cap explicació, ni cap avís previ. Davant aquestes situacions, que ens han esdevingut quotidianes, em venia al cap aquell poema de Pere d'Alcàntara Penya, poeta mallorquí del segle XIX, titulat Un pi. Es tracta, no sé si el recordaran, d'aquell que narra de com han tallat un pi enmig del camí i no hi deixa passar ningú. El poema s'articula amb dues veus, la d'una persona, presumiblement un pagès quasi roussonià, i un caminer. El primer interpel·la al caminer de com és que consenten aquella nosota al mig del camí i el segon li respon que aquell pi és del marquès de la Mamerra. Així és que no cal avisar el batle ni amonestar els llenyataires per no haver-lo fet tombar dins la terra veïna, ni tampoc poden fer-lo a trossos perquè en vol fer bigues de tafona, ni li poden esmotxar les branques, perquè diuen que no va bé. Quan el pagès ja ha esgotat totes les vies racionals del perquè l'haurien de treure del mig i diu allò de «però primer és el públic que ningú/ i ara pateix tothom per a mor d'u/ i no és just que el pecat del llenyater,/ d'aquí que arrib la lluna de gener,/ el pag qui res no n'és». Li respon el caminer: «és que així li convé al senyor marquès» i el pagès no li queda altre remei que contestar «Ah!... si així li convé al senyor marquès/ fet comptes, caminer, que no he dit res». És una contesta resignada, pròpia de qui s'ajup impotent sota les urpes del caciquisme. A vegades, quan estava aturat intentava parafrasejar aquest poema i donar-li uns noms propis del segle XXI. Però per més que esmolava el tosc enteniment no me'n sortia. Pensava en la marquesa de sa Gravera, però així i tot resultava molt poc poètic, més aviat en diria patètic. Tanmateix les similituds entre el jo que esperava i el del pagès del poema de Pere d'A. Penya, eren com a molt conjunturals. Sabia que un moment o l'altre algú invertiria el senyal de trànsit manual que ens tenia retuts i, lentament, la corrua polsosa avançaria a la percaça d'un altre entrebanc. Eren situacions assimilables des d'un punt de vista superficials però no en estructura profunda, que dirien els generativistes.