Un altre comiat

TW
0

Dijous vàrem enterrar un altre lloc de trobada. El bar deSolleric no desapareix però s'acaben uns gestors i uns barmans que convertiren un bar de born, un altre, en un oasi on abeurar qualque cosa més que la gola. Bé, no és una tragèdia -res comparat ni comparable amb el que succeeix a diari-, però la seva desaparició ens fa sentir un poc més estranys en la que un temps havia estat la nostra ciutat. Potser tenim noltros la culpa per resistir, per no trobar moderna la despersonalització que permet una ciutat governada per gents amb vocació de barriada dormitori. La moda és estar de pas, davallar al bar i que tothom, des del propietari que somia en l'èxit de traspassar el local quan vagi bé fins al darrer client que recolzat a la barra assedega l'esperit, siguin desconeguts o aspirants a ser-ho. La moda són les franquícies que uniformen el paisatge de totes les ciutats disposades a mudar la pell per quatre euros. El Solleric dels darrers deu anys ha estat una altra cosa perquè hi havia sempre la complicitat: un estadi diferent a l'amistat o la companyonia, on no es requereixen esforços sinó litúrgies apreses per mimetisme i per reiteració. Han quedat bars i llibreries pel camí. Per un camí que hem compartit amb gents que també han quedat en les nostres memòries. Sigui el que sigui el nou Solleric, no serà el mateix. Per ara només sabem que se'n van aquells que han demostrat saber-ne i que a vegades no han estat còmodes amb el poder, i per això han rebut més d'una andanada com aquella campanya de mentides sobre un altercat amb la senyora Feliu, quan era regidora de Cultura i es dedicava a les figuretes i efigurar. Bé, també sabem que el nou concessionari aporta una col·lecció de cendrers i botelles de whisqui buides i un descompte corporatiu als funcionaris de Cort. De figuretes de Lladró encara no n'han dit res.

l l l
Per si no vos hi heu fixat, en les línies anteriors no hi ha més que melangia però ni un retret a l'actuació de l'Ajuntament. Pens que les concessions públiques no s'han d'eternitzar per deixadesa o complicitat vergonyosa amb els governants i que quan hi ha un concurs les condicions haurien de ser clares i les inversions amortitzables, de sobra, en el termini establert. També pens que un centre d'art contemporani institucional no pot moure's només per la variable econòmica. Però, conegudes i reconegudes les tendències culturals de la senyora Cirer i companyia, més ens val que la quantitat sigui la mesura perquè la qualitat pot fer feredat en un exercici d'etnocentrisme ranci, a mig camí entre equica local i ekitsch més universal: una sortomaseta guarnida en un tot a cent coloraina i estantís. Un conhort ara: els mateixos, a un costat i a l'altre de la barra, ens retrobarem com sempre ens hem retrobat, per molt que ens arraconin.