Kika Rodríguez09/07/05 0:00
TW
0

El tarannà d'un poble és com una cosa abstracta en principi però sempre irremeiablement acabam trobant els trets que el configuren. Aquesta setmana hem trobat alguns exemples d'això i, encara així, sempre depèn de la interpretació que cadascú faci dels fets. La primera mostra la vam trobar amb l'exclusió de la candidatura de Madrid per celebrar les olimpíades en el 2012. I és que mentre la capital era una de les favorites, juntament amb París, tot anava bé. Quasi ningú es va voler perdre el show de Singapur -Catalina Cirer inclosa- i a la primera línia les cadires ben juntes d'Ajuntament, Presidència del Govern, Casa Reial, Ministeri d'Afers Exteriors i cap de l'oposició mostraven la predisposició inicial per la fotografia guanyadora, com diria un adolescent fent gala del «bon rotllet» entre tots ells. Com tothom que no visqui aïllat sap, Madrid va ser eliminada. De fet, no va arribar ni a la gran final sorpresa i encara que això es va aguantar amb estoïcisme, el tarannà ens va trair una vegada més. I és que en un país on la recerca de culpables és un gran entreteniment no es podia deixar passar una oportunitat com aquesta i ecap de turc triat per l'ala ultra de la dreta fou Zapatero. Un clàssic, no? Ana Botella -no sé si com a regidora de l'Ajuntament en qüestió o com exprimera dama destronada- va trobar una connexió clara entre les aliances per la guerra d'Iraq i la derrota espanyola. Supòs que si les coses haguessin sortit bé el promotor de la victòria no hagués estat mai el President. El cap de l'oposició, seguint els dictats de qui mana en el partit, va continuar amb la mateixa línia absurda de com no ens hem portat bé amb Bush ara no podem organitzar les olimpíades i ens quedam castigats, fins que, com és habitual, Gallardón va demostrar que l'honestedat i la política no tenen per què anar separades: l'únic responsable som jo, sense comentaris.

L'altra demostració ens l'ha brindat l'atemptat terrorista a Londres: bombes, morts, integrisme i grans diferències amb l'11-M. Els propis mitjans de comunicació espanyols ja desplaçats a la capital britànica no donen crèdit de l'escàs circ i de la poca sang que s'ha fet entorn de l'atac. Semblava ahir que no havia passat res i el primer Ministre havia tornat amb els altres set rics del món a parlar de les seves coses amb total normalitat. Això aquí -especialment a la península perquè allò de no parlar-ne gaire quan una cosa ens preocupa també la dominam a les Illes- ens sembla impensable, en una terra on d'un embaràs, unes noces, una declaració d'una periodista totalment desacreditada fem una qüestió d'Estat. El folklorisme ens ha tornat a trair i ho farà mil vegades més perquè és un tret essencial del nostre tarannà: no podem córrer un vel i girar la cara a un altre costat, ni pensar que les llàgrimes són per la intimitat i l'oposició no tanca files amb el govern perquè per qualque cosa està. Així som i així ens comportam tots, inclòs Rajoy, que després d'estar un mes manifestant-se cada dissabte ara, amb el to jesuític que el caracteritza, ens renya a tots mostrant com es porten de bé els britànics i que malament ho vàrem fer noltros. Ara a Londres tothom fa costat al seu estadista mentre que noltros al nostre President -estadista, no- el vam engegar al carrer, qüestió de caràcter. O és que les reunions de veïnats no acaben sempre així.